|
|
"Si la corba llarga,
sensitiva, evocadora de la tija d'un lliri, d'una
antena d'insecte, del filament d'un capoll o de
vegades, d'una flama subtil, la corba ondulant i
fluïda que, entrellaçant amb altres, brolla des dels
racons i cobreix asimètricament totes les
superfícies aprofitables, pot considerar-se el leit
Motiv de l'Art Nouveau, llavors la primera obra
modernista que pot assenyalar és la cubiererta del
llibre d'Arthur B. Mackmurdo sobre les esglésies
urbanes de Wren, publicat el 1883 ".
(Pioneros del Diseño de Nikolaus Pevsner. 1936) |
La Revolució Industrial, a finals del segle XIX,
genera una pugna entre els mètodes de construcció artesanals i els
industrials.
Apareixen les primeres mostres del Modernisme a Anglaterra amb els
treballs de John Ruskin (1819-1900), influenciat per l'art gòtic.
El Modernisme és un moviment artístic que es va desenvolupar
durant el final del segle XIX i el primer quart del segle XX.
Es diu que el Art Nouveau neix l'any 1893 amb dues obres molt
especials: L'Hotel Tassel de Víctor Horta (1861-1947), l'Hotel
Hankar de Paul Hankar, ambdós situats a Brussel·les (Bèlgica ),
Héctor Guimard (1867-1942) en París y Antonio Gaudí (1852-1926)
en Barcelona.
Així diversos autors coincideixen que el Art Nouveau belga marca
i dóna la pauta a tota Europa.
Altra versió conta que el art nouveau neix en una botiga. El 26
de desembre de 1895, el marchand Siegfried (Samuel) Bing, obria en el
carrer Provence de París la seva nova galeria, anomenada "La
Maison de l´Art
Nouveau" perquè en ella volia exhibir l'art nou, obres que no
estiguessin inspirades en el passat sinó en marcades
preferències personals, començant a exposar obres de
dissenyadors, pintors, escultors i moblistes contemporanis;
autors d'obres el principal estil tenien com a bàsica la línia
sinuosa eliminendo l'angle recte.
ART NOUVEAU, MODERNISME, MODERN STYLE, etc.
Malgrat les diferents interpretacions i denominacions
que rep en els països que apareix (a França
Art Nouveau,
en els països anglesos
Modern Style o Liberty
; a Àustria
Sezessionstil ;
a Alemanya
Jugendstil
; a Itàlia,
l'anomenaven,
Liberty o Floreale, a España
Modernismo
i finalment
Modernisme
aqui a Cataluya);
manté unes
característiques que li són comuns:
|
 |
 |
Per raó dels materials juntament amb els
tradicionals, s'utilitzen el ferro i el vidre de
manera constructiva i decorativa.
|
|
|
Els murs ténen un modelatge plàstic i sinuós amb
formes capritxoses i els suports són columnes,
amb aspectes de tiges vegetals, i pilars de
pedra amb formes fantàstiques.
|
|
|
Les cobertes són estructures metàl.liques amb
revestiment de vidre acolorit de poc pes que
permet llibertat de formes i espais oberts.
|
|
|
La decoració és un element importantíssim.
Les superfícies corbes i la decoració floral i
ondulades donen forma als edificis i recobreixen
els mobles i
les parets.
Les algues marines, els lliris i les tulipes,
les papallones y les vestidures s'uneixen en una
curiosa barreja amb
un sentit orgànic.
Estan realitzades en ceràmiques, relleus o
vidrieres i el color és un element fonamental.
|
El
modernisme va estar
representat principalment per Antoni Gaudí a Barcelona, Victor
Horta a Brussel.les i Hector Guimard a París, Louis
Henry Sullivan (als EUA), Henry Van de Velde (de Bélgica), August
Endell (d'Alemanya), Otto Wagner (de França), i molts més artistes
d'altres països.
A Barcelona el caos sorgit del desenvolupament
desorganitzat de l'època medieval i el creixement
demogràfic de principi del segle
XIX
feren essencial la necessitat d'eixamplar la ciutat. Els
carrers de la part antiga de la ciutat s'havien fet
estrets i l'increment demogràfic havia provocat
l'esgotament dels terrenys existents dins de les
muralles. La necessitat d'enderrocar la muralles que
impedia el creixement de la ciutat es convertí en causa
comuna de tota la població.
El desig dels
barcelonins del seu enderrocament i l'eixamplament de la ciutat no fou possible
fins l'any 1858, quan el govern central va donar
el vistiplau. Él 1859
l'Ajuntament de Barcelona decidí convocar un concurs de
plans per a la realització de l'eixample.
Encara que el
primer premi
se'l va endur l'arquitecte Antoni Rovira i Trias
(1816-1889), fou
II-Idefons
Cerdà (1815-1876) l'escollit pel govern i central. En
contra de la voluntat dels barcelonins, el projecte de
Cerdà, fou aprovat el 7 de juny de 1859. És, potser, una
de les poques vegades que els barcelonins hem d'agrair
una imposició del govern central de Madrid, el qual, amb
la intenció de restar protagonisme a la ciutat de va
proporcionar, amb el pla Cerdà, una de les claus que
permeteren aquest singular desenvolupament arquitectònic
i urbanístic per Barcelona.
L'origen de l'Eixample el trobem
en l'espai que hi havia fora de les muralles, és a dir,
entre la ciutat antiga i els pobles de la rodalia. Era
un solar immens, lliure de construccions, ocupat pels
horts dels pagesos del poble de Gràcia i de Barcelona.
Va ésser en aquest espai on sortiren a escena els
arquitectes que realitzaren les cases de la nova
burgesia i on s'introduí el nou estil modernista.
Barcelona ja aleshores gran ciutat
i un dels focus europeus de cultura, presenta el conjunt
d'obres del Modernisme català més Important, tant en
qualitat com en quantitat de Catalunya. Les
edificacions d'aquest estil coincidiren amb un moment
de creixement econòmic i un desig de la alta burgesia
culta, impulsora de les arts i amb voluntat de deixar
l'empremta de la seva prosperitat també en el paisatge
urbà.
Barcelona s'aferma com una ciutat
modernista per excel·lència, especialment a l'Eixample,
la zona d'expansió de l'antiga ciutat emmurallada,
dissenyada com em dit per l'enginyer Ildefons Cerdà a
partir del 1860 (seguint una xarxa regular de carrers
paral·lels i perpendiculars a la mar, amb illes de cases
octogonals per supressió dels angles), model avançat i
original de planificació urbanística.
El passeig de Gràcia, antic camí
de la Barcelona emmurallada a la vila de Gràcia (avui
incorporada com a barri a la ciutat) forma l'eix
principal de l'Eixample, on se situen alguns dels més
destacats edificis modernistes, com "La Pedrera" de
Gaudí o els tres edificis entre els carrers Consell de
Cent i Aragó
(l'anomenada "Mançana de la
Discòrdia") de Domènech i Montaner, Puig i Cadafaich i
Gaudí, tan característics.
La ruta ideal per iniciar la visita d'aquest sector
parteix, doncs, de la plaça de Catalunya, centre
tradicional de la ciutat i pujà per aquest passeig on, a
més de gran nombre de cases que foren residència de
l'alta burgesia barcelonina, es poden contemplar els
fanals-banc de Falqués i el paviment de rajoles
hexagonals segons un disseny de Gaudí. Un ampli carrer
paral·lel que manté també el caràcter senyorial, amb
belles edificacions, és la rambla de Catalunya.
L'Eixample és travessat d'est a oest per l'avinguda
Diagonal, i es troba dividit en dues parts pel passeig
de Gràcia. La part de ponent té edificis destacats, però
la màxima concentració d'obres modernistes es troba en
la de llevant, l'àrea anomenada la Dreta de l'Eixample,
limitada pel passeig de Sant Joan, on el recorregut pels
carrers paral·lels de Mallorca, València, Consell de
Cent, Diputació, Gran Via, entre d'altres, ofereix un
conjunt modernista únic potser a Europa, amb mostres de
les grans figures però també amb edificis d'arquitectes
secundaris que presenten una decoració atractiva, amb
tot el caràcter i regust de l'època. A l'extrem fí es
destaquen només dues obres mestres de Gaudí i de
Domènech i Montaner, el famosíssim temple de la Sagrada
Família i el conjunt de pavellons de l'Hospital de Sant
Pau, units per l'avinguda de Gaudí, amb els fanals de
Falqués.
Visitar les obres del Modernisme barceloní és també, i
sobretot, passejar, descobrir i deixar-se seduir per
una ciutat plena de vida, que segueix incorporant les
tendències de cultura, d'art i de disseny més noves als
seus carrers. La Barcelona modernista és un dels
llegats importants que ha sabut conservar la ciutat
bimil·lenàrla. El Modernisme es un dels principals atractius de Barcelona, fins a tal
punt que molts dels seus edificis modernistes estan reconeguts per la
UNESCO com a patrimoni de la Humanitat.
L'arquitectura va ser la forma mès representativa d'aquests canvis
d'estil i de maneres de viure ja que aplega tots els elements que
participen en les diverses tècniques artístiques: Ferro,
fusteria, vitralls, ceràmica, mosaic i esgrafiat; tot
dins d'un ampli ventall d'arts artesanals recuperades a fi de
crear un nou llenguatge ornamental, divers i ple de color.
"De totes les belles arts, és
l'arquitectura la que té una base d'ofici tècnic més fort, i quan
els oficis tradicionals es trobaven en declivi enfront de la
industrialització, els arquitectes estaven a l'avantguarda de la
seva recuperació. William Morris, el seu col.lega Philip Webb i
Arthur Mackmurdo eren tots ells arquitectes qualificats; moltes de
les figures rellevants de l'Art Nouveau també eren arquitectes:
Horta, Guimard, Van de Velde, Behrens, Mackintosh, Gaudí, Gaillard i
Graset ". (William Hardy)c
Catalunya marcadament interessada
en destacar-se amb la resta de Espanya accepta amb els braços oberts
els corrents procedents d'Europa i que en aquest cas representa una
revolució tecnològica amb la utilització de noves formes d'utilitzar
l'ús de ferro forjat, fosa, vitralls, mosaics, l'ús del maó, els
enrajolats, i el "trencadís".
El "trencadís" és una tècnica que consisteix a formar mosaics
formats per fragments ceràmics, sovint de rebuig, que encaixava com
si d'un trencaclosques es tractés. Tècnica que Gaudí va utilitzar en
diverses ocasions: xemeneies de Casa Batlló, Parc Güell, etc.
El modemisme fou l'estil de la riquesa ornamental, del color, de la
fantasia, del moviment, de la natura i de la recerca de l'obra d'art
total. El desig de crear edificis amb marcades intencions que fossin
obres d'art van aconseguir un nombrosíssim catàleg de grans obres
repartides per innombrables poblacions catalanes. Observem que cada
edificació difereix d'altres, encara que procedeixin del mateix
autor.
EI modernisme català, a través de
personalitats eminents com Antoni Gaudí. Antoni M. Gallissà Josep
Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner, va ensenyar al món una
nova manera de concebre l'arquitectura.
Utilitzant materials de construcció tradicionals com el maó, i nous
(en aquell temps) materials com el ferro; el Modernisme català va
desenvolupar noves tecnologies amb Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig
i Cadafalch, Enric Sagnier i Villavecchia, Rubió i Bellver i un gran
grup d'excel·lents arquitectes catalans que van omplir Catalunya de
meravellosos edificis.
Els dos principals arquitectes van ser de l'època en qüestió, Antoni
Gaudí i Cornet i Lluís Domenech i Montaner. Gaudí en les seves obres
mostra un estil que va més enllà de la senzilla imitació de la
naturalesa. La gran quantitat de línies corbes i sinuoses i la
decoració prolífera va dotar a tots els seus edificis d'una fantasia
personal irrepetible.
Domènech i Montaner va inaugurar el que avui en dia s'ha denominat
corrent racionalista dins del Modernisme (preocupació per l'espai i
la seva funcionalitat), Gaudí podria emmarcar dins d'un corrent més
expressionista.
El paper de Lluís Domenech i Montaner (1849-1923) fou essencial en
la definició de la primera etapa del modemisme arquitectònic. Deu
anys abans de l'Exposició Universal publica a la revista «La
Renaixença- un article titulat «En busca d'una arquitectura
nacional». Va ser possiblement el primer text escrit per un
arquitecte que plantejava l'intent de trobar una autentica
arquitectura que fos moderna i alhora reflectis les particularitats
nacionals.
El Modernisme arquitectònic català pot considerar-se iniciat a la
dècada dels 80 del segle XIX i finalitzat al voltant de 1930.
L'Exposició Universal de Barcelona que va tenir lloc entre el 8
d'abril i el 9 desembre 1888 cal considerar-la el banc de proves del
nou estil artístic que s'estava gestant.
De la mateixa època es distingeix l'arquitectura eclèctica
caracteritzada principalment per ser una combinació de corrents
arquitectòniques. Així, la seva característica principal és la de
combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura, que
al seu cop resulti quelcom de nou, amb característiques dels
corrents que pren, però amb altres nous.
Alguns
dels màxims exponents són a la següent relació:
|
Anglada i Camarasa, Hermenegild (Barcelona, 1871 — Pollença, Mallorca, 1959)
Pintor. Pertangué, essencialment, al pas entre el Modernisme i el
Noucentisme. Estudià a l'escola de Llotja de Barcelona i més tard, a
París, al taller Julien i a l'acadèmia Colarossi. Durant la seva estada
en aquesta ciutat, on féu la seva primera exposició el 1898. Es donà a
conèixer a Barcelona, en una exposició, el 1900. Més tard, exposà a
Venècia (1903, 1905 i 1907). En aquesta darrera biennal guanyà el gran
premi, amb medalla d'or. Visqué molt de temps a França. Més tard
retornà a Barcelona on treballa. Prengué part en l'exposició de
l'Institut Carnegie el 1924, i a l'Exposició Internacional de
Barcelona, el 1929, tingué una sala especial. El començament de la seva
obra se situà dins una òrbita postimpressionista, però aviat derivà cap
a un preciosisme retòric, decorativista i molt ric de colors. Després
de la seva mort, la casa on visqué a Pollença, fou convertida en Museu
Anglada Camarasa.
|
|
Dermarche gitane. 1902
|
| |
|
Arnau i Mascort, Eusebi (Barcelona 1864 -1934)
Escultor, format a Roma. Fou un dels principals col·laboradors dels
arquitectes del Modernisme (Hospital de Sant Pau, etc.) i féu també
monuments al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Féu treballs d'escultura per a
la Casa Amatller (1900), de Puig i Cadafalch. És, ensems amb
Llimona, un dels escultors més representatius del Modernisme.
|
|
Casa Amatller |
| |
Bassegoda i Amigó, Bonaventura
(Barcelona, 1862 - Barcelona, 1940)
Arquitecte (1886) i escriptor. Com a arquitecte participà en el pla
de reforma de Barcelona. Les seves obres més representatives són la
casa Rocamora (passeig de Gràcia - carrer de Casp), la casa
Berenguer (carrer de la Diputació) i el col·legi Comtal (1909), a
Barcelona, el Casino del Masnou i la casa Malagrida d'Olot. És autor
d'una interessant monografia sobre l'església de Santa Maria del Mar
de Barcelona (1925-27) i d'altres assaigs.
|
|
Casa Berenguer
|
| |
|
Berenguer i Mestres, Francesc (Reus,
1866 - Barcelona, 1914)
Arquitecte (1887) Amic íntim d'Antoni Gaudí, col·laborà intensament
amb ell en l'obra de la Sagrada Família i en la de la Colònia Güell.
Es compenetrà talment amb l'estil del mestre, que el Celler Güell, a
Garraf (1888-90), és presa sovint com a obra seva. Fou autor de
l'asil i del santuari de Sant Josep de la Muntanya, a Barcelona
(1910-14), i de la casa on visqué Gaudí, al parc Güell (1905).
Dibuixant hàbil i expert en decoració, s'especialitzà en projectes
de brodats d'or.
|
|
Celler Guell
|
| |
|
Blay i
Fàbregas, Miquel (Olot 1866 - Madrid 1936)
Escultor format en la tradicional indústria d'imatgeria religiosa
olotina, al taller dels germans Vayreda, i pensionat a París i a Roma.
Actiu a Espanya i à His-pano-amèrica. Dins el corrent simbolista que
inclou el Modernisme, es destaquen grups escultòrics com Els primers
freds (MAMB) o La cançó popular (façana del Palau de la Música de
Barcelona).
|
|
Grup escultoric La Pau
|
| |
Brull i Vinyoles, Joan (Barcelona 1863 -
Barcelona 1912)
Pintor, representa dins el Modernisme una estètica amarada per la
malenconia, la tendresa i la nostàlgia, amb obres com "Somni" (MAMB),
Safo, Misticisme, Idil·li.
|
|
Somni
|
| |
|
Casas i Carbó, Ramon (Barcelona, 5 de gener de 1866 — Barcelona, 1 de març de 1932)
Pintor i dibuixant. Deixeble de Joan Vicens. El 1882 estudià al taller
de Carolus Duran a París, viatjà per la península Ibèrica, visità el
Museo del Prado i féu estada a Granada (1884). El 1890, amb Rusiñol i
Miquel Utrillo, s'instal·là al Moulin de la Galette de Montmartre. Els
seus quadres Plein air (1891, Museu d'Art Modern de Barcelona) i Ball
al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres
mestres d'aquesta etapa. Era el moment, també, de Toulouse-Lautrec,
Steinlen i Forain, la influència dels quals hom observa en els seus
dibuixos. Des del 1889 exposà cada any a la Sala Parés de Barcelona,
amb Rusiñol i Clarasó. En la plenitud del Modernisme, representà la
conjunció del realisme del s XVII i les suavitats impressionistes amb
el sintetisme de la pinzellada (escenes de multituds) i la subtilitat
dels tons vius dins una atmosfera grisa. El 1891 descobrí Sitges, on
presidí, amb Rusiñol, les festes modernistes d'El Cau Ferrat. El 1897,
amb Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu, obrí la cerveseria Els Quatre Gats,
on es reuní la plèiade d'artistes joves. El 1898 fundà i
sostingué la revista Els Quatre Gats, substituïda un any després per
Pèl & Ploma. Aquestes publicacions reproduïren una bona part de la
seva obra de dibuixant, tan considerable com la seva pintura. Des del
1889 il·lustrà les cròniques enviades de París estant per Rusiñol, a La
Vanguardia de Barcelona. Excel·leix la galeria de retrats al carbó de
personalitats del món de la cultura i la política (200 d'aquests
retrats foren donats per l'autor el 1909 a la Junta de Museus;
actualment són al Museu d'Art Modern de Barcelona). N'és un altre
vessant important la seva activitat en el cartellisme publicitari (Anís
del Mono, 1898). Obres al MAMB, a Olot, Sitges,
Montserrat, etc. Plafons de gran bellesa al Cercle del Liceu de
Barcelona, club privat.
|
|
Ramón Casas y Pere Romeu en Tàndem. 1897 |
| |
Clara i Ayats, Josep (Olot 1878 - Barcelona 1958)
Escultor. Inicialment influït per Rodin, aviat evolucionà vers els
models clàssics i esdevingué capdavanter del noucentisme. A Barcelona,
obres al Museu Clara i escultures urbanes com la Deesa (1919), a la
plaça de Catalunya.
|
|
La Deesa
|
| |
|
Clarasó i Daudí, Enric (Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 1857 — Barcelona, 1941)
Escultor. Deixeble de Joan Roig a Barcelona. El 1881 conegué Santiago
Rusiñol, i l'any següent, Ramon Casas, amb els quals exposà
reiteradament des del 1890. Vers el 1885, el seu estudi esdevingué lloc
de reunió d'artistes i nucli primitiu d'El Cau Ferrat; era quan es
dedicava a fer estatuetes de fang, retrats i imatges funeràries.
Treballà en la decoració de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888
i, amb els guanys, anà amb Rusiñol a París, on tornà el 1890, i hi
convisqué amb Casas, Rusiñol, Utrillo i el gravador Ramon Canudes. En
la seva obra, nombrosa sobresurt l'estàtua sepulcral Memento
homo, l'obra que ell més apreciava (primera medalla a l'Exposició
Internacional de París del 1900), i el monument a Jaume I (1916-27), a
Palma.
|
|
Memento Homo (Zaragoza) |
| |
|
Crane, Walter (Liverpool, 1845 — Horsham, Sussex, 1915)
Dibuixant, il·lustrador i pintor anglès. Format en la tradició
prerafaelita, el 1871 anà a Florència i se sentí fortament atret per
l'obra de Botticelli. El seu recull Lines and Outlines (1875) és un
manifest de la seva plàstica basada en la línia. Dissenyà decoracions
per a papers pintats. El 1888 fou un dels fundadors i el primer
president de l'Arts and Crafts. Participà en les exposicions
internacionals del Modernisme, moviment del qual fou un dels primers
promotors; col·laborà en periòdics socialistes i en recollí els
dibuixos a Cartoons for the Cause (1896).
|
|
La mascara de las cuatro estaciones
|
| |
|
Domènech i Estapà, Josep
(Tarragona,
1858 - Cabrera de Mar, 5-9-1917)
Arquitecte (1881) i doctor en ciències exactes. membre de l'Acadèmia
de Ciències i Arts (1883), que posteriorment presidí (1914). Autor,
a Barcelona, dels edificis de l'Acadèmia de Ciències (1893), Palau
de Justícia (1885-1908, amb Enric Sagnier), Presó Model (1904 amb
Salvador Vinyals), Observatori Fabra (1906), Catalana de Gas (1908)
i convent dels carmelitans (començat el 1910 i acabat pel seu fill
Josep Domènech i Mansana). Dirigí així mateix les obres de
l'Hospital Clínic (1895-1906)
|
|
Palau de Justicia de Barcelona
|
| |
|
Domènech i Montaner, Lluís- (Barcelona 1850 - 1923)
Arquitecte (1873), professor i director de l'Escola d'Arquitectura de
Barcelona (1901). Participà activament en el moviment polític del
catalanisme i després a la investigació històrica i arqueològica.
Representa la branca racionalista del Modernisme arquitectònic per l'ús
de nous materials i tecnologies que conjuga amb una especial afició per
les arts aplicades i bells oficis, amb resultats decorativistes.
Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà
ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel
Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la
Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons).
Construí d'altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets
de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma,
amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la
Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la
casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran
conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona.
Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l'ajuntament
barceloní concedia al millor edifici de l'any.
|
|
Palau de la Música Catalana |
| |
|
Falqués i Urpí, Pere (Sant Andreu de Palomar 1850 - Barcelona 1916)
Arquitecte (1873). Fou arquitecte municipal a Barcelona on féu obres
com els fanals del passeig de Gràcia o el monument a Serafí Pitarra,
d'exuberant decorativisme a les Rambles de Barcelona. Va col·laborar a l'Exposició Universal de 1888
guanyà el concurs per remodelar.la, on va dissenyar el palau de les
Ciències i el de l'Argicultura (destruits després de l'exposició).
Posteriorment, el 1889 guanyà el concurs per remodelar la plaça de
Catalunya, eliminant les construccions que caoticament s'havien
instal·lat des.
|
|
Fanal modernista del Passeig de Gràcia dе Barcelona
|
| |
|
Gallé, Émile (Nancy, 1846 — Nancy, 1904)
Vidrier i ebenista francès. Fundador i cap de l'escola de Nancy. La
seva producció fou reconeguda i acceptada des de l'Exposició Universal
de París del 1889, on presentà, entre altres, el Vas Orfeu i Eurídice
(Musée des Arts Décoratifs, París).
Va renovar els aspectes tradicionals de la vidrieria i es va interessar en la producció de vidres opacs i semitraslúcids.
La flor és l'element decoratiu per excel·lència en tota la seva obra,
tant en vidre com en moble. El seu taller fou un dels centres més
importants de l'Art Nouveau en arts decoratives i especialment en el
treball del vidre.
|
|
 |
| |
|
Gallissà i Soqué, Antoni Maria (Barcelona
1861, Barcelona 1903)
Arquitecte (1885). Fou professor a l'Escola d'Arquitectura de
Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep
M. Jujol, entre altres. Entre les seves obres més notables
sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d'en
Gignàs), una sèrie de panteons, com els de la família de la Riva (a
Barcelona) i els de la família Arús (a Vilassar de Mar i Lloret de
Mar), la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al
Papiol), l'església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer
de Bailèn número 115 (a Barcelona). Com els altres arquitectes de la
seva generació, comprengué que l'arquitectura no acabava en ella
mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques llises i
volumètriques per a revestiments, lletres, banderes i senyeres, com
la de l'Orfeó Català.
|
|
Església de Santa Maria de Cervelló |
| |
Gargallo i Catalán, Pau (Maella
5-1-1881 - Reus 28-12-1934)
Escultor. Format amb Eusebi Arnau, col·laborà amb ell a la decoració
del Palau de la Música i de l'Hospital de Sant Pau, anà després a París
i evolucionà vers el noucentisme i encara vers un personal
avantguardisme (obres de ferro i metall).
|
|
Urano. 1933
|
| |
|
Gaudí Cornet, Antoni (Reus, 1852 - Barcelona, 1926).
Títol arquitecte, 1878. Nascut
d'una tamilia de calderers, estudi la carrera d'Arquitectura a
Barcelona, tenint com a mestre a Elies Rogent. Va treballar a les
ordres de Francisco del Villar Lozano i de Josep Fontseré en la seva
època estudiantil. Durant l'exercici de la seva professió va tenir com
a ajudants a Camil Oliveras, Cristóbal Cascante, Joan Alsina, Francesc
Berenguer, Joan Rubió, Josep Mª Jujol, Domènec Sugrañes. Les seves
obres fora de Catalunya són: a Comillas (Cantàbria), la Vila Quijano,
"El Capricho" (1883-1885), les obres van ser dirigides per Cristóbal
Cascante, que també va dissenyar el mobiliari, a Astorga (Lleó), el
pal- lau episcopal (1887-1893) i la reforma del claustre del Seminari
(cap 1889), a Lleó, la casa Fernàndez i Andrés, "Casa dels Botines"
(1891 -1893) i la reforma de la catedral de Palma de Mallorca (
1904-1914), en col.laboració amb Joan Rubió Bellver i Josep Mª Jujol.
L'any 1883 resultà molt
significatiu en el procés d'evolució de l'obra de Gaudí. Fou l'època en
la qual s'incorporà a les obres de la Sagrada Família, se li començaren
a encarregar obres importants i aprofundí les relacions amb Eusebi
Güell i Bacigalupi. Si bé alguns comentaristes prefereixen considerar
aquesta etapa (1883-1903) com a una continuació de la primera per la
utilització de la línia eclèctica, nosaltres, a causa de les
característiques peculiars que presenta, hem preferit diferenciar-la de
forma clara i evident.
Fou un moment de referència directa als estils històrics, en
preferència el gòtic i l'àrab, que marcaren una línia de progressiva
personalització de la seva obra. Les obres que considerem dins d'aquest
apartat són la Casa Vicens (1883-1885), el «Capricho» de Comillas
(1883-1885), els pavellons Güell (1884-1887), el Palau Güell
(1886-1890), el Palau Episcopal d'Astorga (1889-1894), el Col·legi de
les Teresines (1888-1890), la Casa «Botines» de Lleó (1891-1894), la
Casa Calvet (1898-1904), Bellesguard (1900-1909) i l'inici de la seva
obra a la Sagrada Família (1883...) Fou una etapa molt rica en
creativitat i molt uniforme d'estil.
L'any 1884 Gaudí inicià les obres de la Finca Güell. Alguns autors han
volgut vincular aquesta obra pel seu contingut poètic amb l'Atlàptida
de Verdaguer (dedicada ai Marquès de Comillas, sogre d'Eusebi Güell).
El famós drac que guarda l'accés al pati, a la vegada que és la primera
gran obra de Gaudí en ferro forjat, fóra un símbol d'aquest poema en
pedra. L'obra en el seu conjunt és la que reflecteix més elements
arabitzants per l'ús i la distribució quasi exclusiva del totxo i de la
rajola. La novetat arquitectònica està centrada en la utilització de
voltes diverses, des de les cilíndriques a les parabòliques.
Gaudí n'assumí la direcció el 3 de novembre de 1883 després de les
desavinences entre el promotor Josep Mª Bocabadella i l'arquitecte
Francesc de Paula del Villar, de la diòcesis barcelonesa, que havia projectat l'obra en una línia
clarament neogòtica en consonància als temps. Gaudí en fer-se càrrec de
les obres imposà revisions profundes: més altura dels arcs apuntats a
la cripta, que fou envoltada d'un espai obert a l'exterior. Convertí
les lluernes en finestres i revisà l'ornamentació dels capitells bo i
guardant la línia gòtica del conjunt. De manera semblant actuà amb
l'absis.
En conjunt, al marge d'ampliar les superfícies del temple. Gaudí es
mostrà molt respectuós envers els projectes de qui havia estat el seu
mestre dels primers temps.
Una vegada acabat l'absis. Gaudí inicià la façana que dóna a llevant,
la del Naixement, gràcies a un generós donatiu que permeté començar les
obres. Gaudí s'imaginà l'espai de la façana com si fos un gran
pessebre, amb temes i símbols lligats a la infància de Crist.
Ais peus de les quatre grans torres que constitueixen el fons del
temple, apareix un món de detalls impressionant ai voltant de les tres
portes dedicades a la fe, l'esperança i la caritat. La porta central,
la més important, dóna nom a tota la façana i hi trobem plasmat el
naixement de Jesús acompanyat de les al·legories que s'hi refereixen:
inscripcions, constel·lacions, plantes i aus (que evoquen el Nadal
popular i altres tradicions del nostre poble). Les altres dues portes
contenen també al·legories a les virtuts cardinals: a la porta de
l'esperança hi són representats Sant Josep i Jesús al taller de
Natzaret, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. A la porta de la
fe, el tema central l'ocupa Jesús ensenyant als doctors del Temple de
Jerusalem. L'obra en el seu conjunt és d'una gran bellesa plàstica on
destaquen la gran profusió d'elements escultòrics que ens mostren un
Gaudí místic i religiós. (foto: la Sagrada Família)
|
 |
 |
| |
|
Guimard, Hector (Lió, 1867 — Nova York, 1942 (Arquitecte francès).
Deixeble de Viollet-le-Duc. El seu primer encàrrec important fou el
Castell Béranger de París (1894-98), on incorporà l'Art Nouveau més
típic a l'arquitectura i obtingué el primer premi de façanes de la
ciutat de París. Construí després la casa del ceramista Coilliot a
Lilla (1898-1900), diverses entrades del metro de París (1900-10), el
Castel d'Orgeval (1905), la seva casa de París (1909-12), etc. Unes
altres obres importants, destruïdes, han restat fotografiades en la
sèrie de postals Le Style Guimard (1903). Conreà també el grafisme i el
disseny de mobles i objectes.
|
|
Metro Abbesses. Paris
|
| |
|
Henry Sullivan, Louis (Boston, 3 de setembre de 1856 — Chicago, 14 d'abril de 1924)
Arquitecte nord-americà. Inicià els estudis a Massachusetts (1873),
treballà a Filadèlfia amb l'arquitecte Frank Furnes i assistí uns
quants mesos a l'École des Beaux Arts de París (1874), on fou influït
per l'estil de Léon Vandoyer, cosa que es reflectí en l'ornamentació de
la majoria dels seus edificis. Professionalment començà a treballar a
Boston, i després a Chicago, a l'oficina de Dankar Adler, amb qui
s'associà. Si la primera obra conjunta Adler-Sullivan —el Rothschild
Building (1881)— fou construïda seguint les normes clàssiques, aviat
passaren a investigar les possibilitats que oferien les estructures
metàl·liques i la configuració que hom pot donar als grans edificis
comercials, que esdevingueren, més tard, gratacels —com el Wainwright
Building, a Saint Louis (1891), i el Carson Pirie Scott Department
Store, a Chicago (1899-1904)—. L'obra de Sullivan és la més
característica de l'anomenada escola de Chicago.
|
|
El almacén de Carson Pirie Scott (Chicago) |
| |
|
Hoffmann, Josef (Pirnitz, Baixa Àustria, 1870 — Viena, 1956)
Arquitecte austríac. Deixeble d'O.Wagner, fou un els fundadors de la
Wiener Sezession (1897). Defensor de la simplicitat geomètrica, creà la
Quadratel-Hoffmann, fórmula decorativa que alterna quadrats o
rectangles blancs i negres. Decorà el hall del palau de la Secessió a
Viena (1902) i el 1903 féu el sanatori de Purkersdorf, on s'anticipà al
seu temps. El palau Stoclet de Brussel·les (1905-11) és la seva obra
cabdal. Com a arquitecte municipal de Viena féu dues sèries de cases
per a obrers (1924-25 i 1934). Féu el pavelló austríac de l'Exposició
de París del 1925 i el de la Biennal de Venècia del 1934.
|
|
Villa Skywa-Primavesi 1913-1915 (Vienna. Austria)
|
| |
Honrar, Gaspar (Bunyola, Mallorca 1870 - Barcelona 1953)
Moblista i decorador, excel·lí en conjunts enriquits amb
marqueteria d'una tècnica extraordinària, com el de la
casa Lleó Morera
|
| |
|
Horta, Victor (Gant, 1861 — Brussel·les, 1947)
Arquitecte i dissenyador belga.Estudià a Gant i a Brussel·les. Residí a
París (1878-80). Les seves Cases Geenens de Gant (1885) eren una
adaptació amb maó vist de l'esquema de la façana del palau florentí, i
l'edicle Lambeaux de Brussel·les (1889) participa encara del
neoclassicisme. Amb els hôtels Tassel (1893) i Solvay de Brussel·les
(1894) restà definit el seu estil Art Nouveau amb elements estructurals
metàl·lics vists, vitralls, façanes que trencaven la superfície plana,
etc. Cal remarcar, per la seva llibertat de construcció, la seva casa
(1898) —Horta Museum de Brussel·les des del 1969— i l'hôtel Aubecq de
la mateixa ciutat (1899). Exercí diversos càrrecs professorals i fou
creat baró el 1932 per Albert I de Bèlgica. Atent a la funcionalitat de
les seves obres, fou un dels principals arquitectes modernistes
europeus. Posteriorment va evolucionar cap a una major sobrietat i,
després d'una estada als Estats Units al començament del segle XX, va
passar a conrear una arquitectura purista amb la qual no va aconseguir
tant d'èxit com havia obtingut amb els seus edificis modernistes.
|
|
Hotel Tassel (1893-1895) Bruxelles
|
| |
|
Jujol i Gilbert, Josep Maria (Tarragona 1879 - Barcelona 1949)
Arquitecte (1906). Col·laborador de Gaudí a la Pedrera i al Parc Güell,
excel·lent dibuixant, la seva obra pròpia es ressent de l'escassa
potència econòmica dels seus clients, i amb materials humils creà
enginyoses formes que sovint anticipen troballes del dadaisme i
superrealisme. Actiu a Sant Joan Despí i a les terres del Camp de
Tarragona, a més de Barcelona.
|
|
Casa Planells (Barcelona)
|
| |
Lewis Tiffany, Charles (Killingly, Connecticut, 15 de febrer de 1812 — Nova York, 18 de febrer de 1902)
Orfebre i vitraller nord-americà. El 1837 fundà a Nova York una
manufactura d'argenteria i vidrieria que assolí fama mundial. Fou
especialment en l'estil modernista on creà obres excel·lents, només
compatibles amb les de R.Lalique, tant en joieria com en vidrieria.
Vitrall de Charles Lewis Tiffany, argenter i vitraller nord-americà.
|
|
Dettal del vitrall "Educació" (1890) ubicat al
Hall de l'Universitat de Yale
|
| |
|
Llimona i Bruguera, Josep (Barcelona
8-4-1864 - Barcelona 27-2-1934)
Escultor. El 1880 obtingué, amb
El fill pròdig, la pensió Fortuny per a estudiar a Roma, on anà amb el
seu germà Joan Llimona. Allà treballà al taller d'Enric Serra i assistí
a l'acadèmia Gigi. El mateix 1880 enllestí les dues obres exigides per
la pensió: Patrici romà (Museu d'Art Modern de Barcelona) i l'esbós
eqüestre per al Ramon Berenguer el Gran (versió definitiva a la plaça
de Ramon Berenguer de Barcelona). Novament a Barcelona, féu relleus per
al monument a Colom (1886) i diverses obres per a l'Exposició Universal
del 1888 —estàtua de Ramon Berenguer el Vell, fris de l'Arc del Triomf.
Reelegit president de la Junta de Museus el 1931— ho havia estat ja del
1918 al 1924—, fou un dels principals artífexs de l'etapa d'esplendor
dels museus barcelonins, i detingué el càrrec fins a la seva mort. A
part les exposicions de Barcelona, concorregué a exposicions de Madrid
(1901 i 1915), Brussel·les (1914) i París (1919) i féu exposicions
individuals a Buenos Aires i Rosario de Santa Fe (1925), a l'Argentina,
on restaren diverses obres seves. Escultor d'èxit oficial —condecorat
pels governs de França i Itàlia—, obtingué la primera medalla d'or de
la ciutat de Barcelona que es concedí. Fou un artista eclèctic que
assimilà i estilitzà amb personalitat els corrents europeus que
superaven l'anecdotisme vuitcentista —Rodin, Meunier, Bartholomé, etc—,
entre els quals, evidentment, el simbolisme, motiu pel qual hom l'ha
considerat com el principal escultor del Modernisme català.
|
|
El Desconsol
|
| |
|
Llimona i Bruguera, Joan (Barcelona, 1860 — Barcelona, 1926)
Pintor. Deixà els estudis
d'enginyer i després els d'arquitecte pels de pintura, a Llotja i a
Roma, on acompanyà el seu germà petit, l'escultor Josep Llimona
(1880-82). El 1882 ja participà en alguna exposició col·lectiva a
Barcelona, i el 1884 publicà algun dibuix a "L'Avenç". El 1896 la seva
obra Tornant del tros (Museu d'Art de Barcelona) guanyà una primera
medalla a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona. Decorà la cúpula del
cambril de la Mare de Déu del monestir de Montserrat (1896-98),
considerada, pel seu naturalisme i la seva autencitat, com un dels
principals exemples de la renovació de l'art religiós català. Pintà
també el fris de l'església de les germanetes dels pobres de Vic (1902)
i la cúpula de l'església de les carmelitanes —L'Escorial—, també de
Vic (1904). Passà per una etapa en què fou influït pel simbolisme,
sempre, però, al servei d'una pintura d'apostolat (menjador de la casa
Recolons de Barcelona, 1905). Pintà altres grans obres religioses, com
el baldaquí de Ripoll (1912; avui a l'Arxiu-Museu de Ripoll) i altres,
destruïdes el 1936, en esglésies de Barcelona, Bràfim, etc. Fou també
un bon dibuixant i cartellista. hom en féu un recull antològic al volum
El do de Déu (1930). Fou consogre d'Enric Granados.
|
|
 |
| |
Martínez i Hugué,
Manuel (Barcelona 1872 - Caldes de Montbui 1945)
Escultor. De la colla dels Quatre Gats i amic de Picasso i dels
avantguardistes, passà a París i a Ceret i des del 1927 a Caldes de
Montbui. La seva obra aporta al noucentisme una rotunditat de formes i
un arcaisme que el separen d'escultors més classicitzants com Clara o
Rebull.
|
|
Mujer sentada (Asturias)
|
| |
|
Martinell i Brunet, Cèsar
(Valls, 1888 - Barcelona, 1973)
Arquitecte (1916) Construí cooperatives vinícoles (Gandesa, el
Pinell de Brai, Falset, Montblanc, Rocafort de Queralt, Cornudella,
Barberà, Nulles i Vila-rodona) (1919-25), en les quals emprà els
pràctics i econòmics arcs equilibrats d'obra vista, seguint els
consells del seu mestre, Gaudí. Féu també la farinera de Cervera.
Restaurà la seu d'Urgell, Poblet, la Seu Vella de Lleida, el retaule
de Santa Maria d'Igualada, el de l'església parroquial d'Arenys i el
de Sant Pere de Reus, després de les destruccions del 1936. Restaurà
les esglésies de Coll de Nargó, Castellfollit de Riubregós, Sant
Joan de Caselles i Santa Coloma d'Andorra. Bastí, a Barcelona, la
casa Saleras, al carrer de París (1928), la fàbrica Pedemonte, al
carrer de Los Castillejos (1928), i la casa Solà, al carrer d'Aragó
(1929).
|
|
Celler cooperatiu de Pinell de Brai |
| |
|
Martorell i Terrats, Jeroni
(Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951)
Arquitecte (1903) Restaurà i, moltes vegades, revalorà
arqueològicament un gran nombre de monuments (cases dels Canonges i
casa dels velers, a Barcelona; monestirs de Poblet, Sant Cugat del
Vallès i Sant Pere de Rodes; pont romà de Martorell, esglésies
romàniques de Terrassa i muralles de Montblanc). Com a obres de nova
planta, projectà la Caixa d'Estalvis (1905-15) i l'Escola Industrial
d'Arts i Oficis (1907-10) de Sabadell i un gran nombre d'escoles al
Maresme i al Vallès.
|
|
Caixa Sabadell (Sabadell)
|
| |
|
Masriera i Rosés, Lluís (Barcelona 1872-1958)
Orfebre, pintor i escriptor, d'una família d'artistes i argenters.
Deixeble de Lossier a Ginebra, introduí i perfeccionà l'esmalt
translúcid que aplicà a joies de disseny modernista, amb representació
d'ocells, libèl·lules, paons i de fades i nimbes. Actualment s'han
reproduït alguns dels seus models més bells.
|
|
 |
| |
|
Masó i Valentí, Rafael (Girona 1880-1935)
Arquitecte (1906) i escriptor. Aglutinà el moviment noucentista a
Girona entorn de la societat Athenea. Trencà amb el Modernisme
arquitectònic tradicional i fou influït per la Sezession vienesa i per
l'escocès C.R. Mackintosh (obres a Girona i Olot) i derivà vers un
popularisme idealitzant (urbanització de S'Agaró, a la Costa Brava).
|
|
Farinera Teixidor (Girona) |
| |
Mestres, Apel·les (Barcelona 1854 -1936)
Dibuixant, escriptor i músic. La seva obra com a il·lustrador,
detallista i fantasiosa, evolucionà cap a una estilització de les
formes orgàniques pròpia del Modernisme franco-belga.
|
|
Llibre Verd
|
| |
|
Mir, Joaquim i Trinxet (Barcelona 1873 -1940)
Pintor. Inicialment de la Colla del Safrà, des d'una estada a Mallorca
(1899-1903) derivà cap a un postimpressionisme basat en el color que el
portà fins als límits de l'abstracció pictòrica (època del Camp de
Tarragona). S'establí a Vilanova i la Geltrú (1921) on es conserva una
bona mostra de la seva obra, així com al MAMB. També féu vitralls.
|
|
Laderas de Montjuïc (1896-97) |
| |
|
Mucha, Alphons Maria (Ivančice, Moràvia, 24 de juliol de 1860 — Praga, 14 de juliol de 1939)
Pintor, cartellista i decorador txec. Anà a París, on es féu famós
arran del cartell Gismonda (1894), per a Sarah Bernhardt; de llavors
ençà fou el cartellista de l'actriu (Lorenzaccio i La dame aux
Camélies, ambdós del 1896; Medea, 1898; Hamlet, 1899). Fou un dels
cartellistes més importants del Modernisme; el tema dels seus cartells
fou sempre la figura femenina, que, partint d'una fotografia,
idealitzava. Són famosos els que féu per a les Cigarretes Job (1896 i
1898). Il·lustrà la revista La Plume. De retorn al seu país (1910),
pintà una sèrie de vint teles sobre l'Epopeia eslava (castell Moravský
Krumlov, Praga).
|
|
 |
| |
|
Muncunill i Parellada, Lluis (Fals, 1868
- Terrassa, 1931)
Arquitecte (1891) El 1902 començà les seves experiències
dintre el Modernisme, inspirades en Domènech i Montaner (casa
Baltasar Gorina, 1902), que alternà amb obres d'influència
floralista (casa Barata, 1905). Vers el 1905 aconseguí un llenguatge
propi, amb l'adaptació d'un element gaudinià, l'arc el·líptic,
allunyat de tota referència decorativa (masia Freixa, 1907-10).
Destacà també com a projectista de quadres industrials, on combinà
intel·ligents solucions constructives, com l'antiga volta de
revoltó, amb un clar sentit de l'estètica (fàbrica Aymerich, Amat i
Jover, 1908). Pertany a la segona generació modernista.
|
|
Masia Freixa. Terrassa |
| |
|
Nogués i Casas, Xavier (Barcelona 1873-1941)
Dibuixant, gravador i pintor, la seva obra caricaturesca representa el
vessant satíric del noucentisme. Treballà la ceràmica (el Pinell de
Brai) i el vidre.
L'ideal d'aquest moviment artístic era el retorn a les formes
clàssiques, mediterrànies i als valors tradicionals, del qual la
Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) n'és un important dipositari, ja que el
seu fons aplega algunes obres dels artistes més representatius, com el
mateix Xavier Nogués, Joaquim Sunyer i Xavier Canals.
|
|
Sardana (1939) Oli sobre tela |
| |
Nonell i Monturiol, Isidre (Barcelona 1873 -1911)
Pintor i dibuixant. Fou membre de la Colla del Safrà i assidu als
Quatre Gats. Se centrà en la representació de marginats (gitanes,
cretins) amb tècnica postimpres-sionista de pinzellada molt subjectiva. Obres al MNAC.
|
|
Dues Gitanes (1903) Oli sobre tela
|
| |
|
Olbrich, Joseph Maria (Troppau, 1867 — Düsseldorf, 1908)
Arquitecte austríac, deixeble d'O.Wagner. Després de projectar
l'edifici d'exposicions de la Wiener Sezession (1898) a Darmstadt,
construí una colònia d'artistes, de la qual dissenyà tots els elements
arquitectònics i decoratius. Inaugurada el 1901, fou ampliada el 1907,
amb un palau d'exposicions que inclou la famosa Hochzeitsturm. El 1908,
a Düsseldorf, dirigí la construcció dels grans magatzems Tietz. Tot i
que formà part del grup de la Sezession des del 1897, les seves obres,
d'una gran perfecció en el procés constructiu, no ofereixen gairebé cap
innovació interna i fins i tot a les darreres manifesta un clar
retrocés formal: utilitzà esquemes neogòtics en els magatzems Tietz i
neoclàssics a la casa Feinhals.
|
|
"Hochzeitsturm - Mathildenhöhe"
|
| |
|
Parera i Saurina, Antoni (Barcelona, 1868 — Barcelona, 1946)
Escultor. Fill del decorador Joan Parera i Santacana. Deixeble de Suñol
a Madrid (1884) i de l'Academia de San Fernando, que el pensionà a Roma
(1888), on s'estigué fins el 1892. Viatjà també per França i per
Itàlia.
Professor de la Llotja de Barcelona (1897) i numerari (1905). Fou
premiat a diverses exposicions espanyoles i a la Internacional d'Atenes
(1904) i obtingué medalla d'or a l'Exposició de Barcelona del 1911.
Col·laborà al monument a Alfons XII a Madrid i té obres a Cadis,
Colòmbia, Manila, Madrid, Barcelona (Agricultura, Plaça de Catalunya),
Girona (Girona 1909!, Plaça de la Independència), etc. Dissenyà també
diverses medalles. Malgrat la seva admiració declarada per Fídies,
passà del realisme de Recompensa del treball (1891) al Modernisme de
Natació (Museu d'Art Modern de Barcelona) o, sobretot, La Caritat
(1907, Museu d'Art Modern de Barcelona), sempre dins una temàtica
anecdòticament literària. Fou acadèmic de Sant Jordi, de San Fernando i
de la Hispanoamericana de Cadis.
|
|
"Sirena" Jardines del Buen Retiro (Madrid) |
| |
|
Pericas, Josep Maria (Vic 1881 -Barcelona 1965)
Arquitecte (1906), col·laborador de Rafel Masó. Influït inicialment per
Gaudí, evolucionà cap a un classicisme modernitzant dins el corrent del
noucentisme.
Amb vuit anys es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va estudiar a l'Escola d'Arquitectura. Gran
admirador d'Antoni Gaudí, el seu món formal està en contraposició, ja
que en els seus edificis pot apreciar una influència medieval i en
alguns casos romànica, així com en alguns casos de l'escola vienesa. Entre
les seves obres destaquen, l'església del Carme (1910), la farmàcia del
Dr Pinós (1911), la seva casa
particular a Torelló (1920) i la casa Diagonal a Barcelona.
|
|
Casa d'Anita
Colomer (Plaça de la Catedral a Barcelona) |
| |
|
Puig i Cadafalch, Josep (Mataró 17-10-1867 - Barcelona 23-12-1956)
Arquitecte (1891), historiador de l'art i polític. Deixeble de Domènech
i Montaner, la seva obra es caracteritza per l'ús de formes del gòtic
del nord d'Europa enriquides amb abundant decoració floral i especial
atenció pels materials (ferro, vitralls, ceràmica). Actiu a Barcelona,
Mataró i Argentona), Viladrau, Montserrat), Sant Sadurní d'Anoia. A
partir de la I Guerra Mundial evolucionà vers un estil més
classicitzant, amb obres com el projecte inicial de l'Exposició
Internacional del 1929 a Montjuïc. Polític catalanista, fou president
de la Mancomunitat de Catalunya en 1917-23, continuador de l'obra de
Prat de la Riba.
|
|
Casa Terrades o Casa
de les Punxes (1903) |
| |
|
Raspall i Mayol, Manel Joaquim
(Barcelona, 1877 - Barcelona, 1954)
Arquitecte (1904). Abans d'acabar els estudis reformà la casa
materna can Mayol, avui can Raspall, a la Garriga, única obra seva
neogòtica. Fou nomenat arquitecte municipal de Cardedeu, l'Ametlla,
la Garriga, Granollers, Llinars, Caldes de Montbui i la Roca. En la
etapa 1903-1914 crea la Casa J.Barbey (1910), la Torre Iris (1911),
La Bombonera (1911) i la Casa J.Barraquer (1913) que formen
l'anomenada manzana Raspall a la Garriga. En la etapa
1918-1926) la Granja Viader (1925) a Cardedeu.
|
|
Casa Barbey
|
| |
|
Renart i Garcia, Dionís (Barcelona, 1878 — Barcelona, 1946)
Escultor .Fill del daurador i pintor Dionís Renart i Bosch (Tarragona
1852 — Barcelona 1922). Format amb el seu pare i a Llotja, treballà al
taller de Josep Llimona. Concorregué a les exposicions de Belles Arts
de Barcelona (1911 amb Eva, 1918 amb La Raça) i de Madrid (1912 amb
Al·legoria i Retrats). Sobresortí en obres d'art aplicat fent els
models de bibelots de ceràmica, gerros, medalles, i voris per a joies
—per a la casa Masriera—, utensilis diversos, etc; els millors són els
que segueixen les formes de l'Art Nouveau. Fou escultor anàtomic de la
Facultat de Medicina de Barcelona. És representat al Museu d'Art Modern
de Barcelona. Com a astrònom fou president de la secció lunar de la
Societat Astronòmica de Barcelona, iniciador i organitzador de
l'Exposició d'Estudis Lunars celebrada a Barcelona el 1912 i autor d'un
mapa en projecció estereogràfica de diversos relleus lunars. Un recinte
lunar porta el seu nom.
|
|
Les Tres Maries de La Resurrecció de Jesús, del Rosari Monumental de Montserrat
|
| |
|
Riquer i Inglada, Alexandre de (Calaf, Anoia, 1856 — Palma, Mallorca, 1920)
Dibuixant, pintor i poeta. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc).
Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d'Antoni
Caba a Llotja. A Anglaterra conegué el focus artístic de l'Aesthetic
Movement, alimentat pel japonisme i el prerafaelitisme, i també l'Arts
and Crafts Movement, de William Morris. Lluità per l'expandiment de
l'art industrial. Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a
plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l'art de l'ex-libris
a Catalunya i ressuscità el gravat a l'aiguafort, sobre el qual féu
classes a J. Triadó, J. Renart, F. Galí, J. Diéguez i J. M. Sert. El
1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Fou
el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l'Art
Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és
fonamental. Els anys del decenni del 1880 col·laborà a La Ilustració
Catalana i il·lustrà uns volums de la "Biblioteca Arte y Letras" i Los
Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al
d'Apel·les Mestres.
|
|
Plafó de Marquetería, any 1901.
|
| |
|
Roig i Cisa, Pau (Premià de Mar, Maresme, 1879 — Barcelona, 1955)
Pintor i gravador. Alumne de Llotja a Barcelona (1894) i deixeble de
Torrescassana. Es presentà el 1896 a l'Exposició de Belles Arts de
Barcelona.
El 1898 guanyà el concurs de portada i contraportada de l'Almanac de
L'Esquella de la Torratxa per al 1899 amb uns dibuixos plenament Art
Nouveau. Col·laborà des d'aleshores en aquella revista i a Iris i
Hispània. Féu dissenys de dibuixos de marqueteries per a Gaspar Homar,
dins el simbolisme i l'Art Nouveau, i pintà els murals per a la botiga
Cassadó i Moreu (1900, avui en col·lecció particular). El 1901 se n'anà
a París, on col·laborà a Le Rire, L'Assiette au beurre, Frou-Frou i
esdevingué un conegut il·lustrador de llibres (La Femme et le Pantin,
de Pierre Louys).El 1933 tornà a Catalunya i participà, dins el Saló de
Montjuïc, a les Exposicions de Primavera (1933, 1934 i 1935). Tornà a
París el 1939 fins al 1943, que retornà definitivament a Barcelona, on
exposà des del 1944 en individuals i col·lectives.
|
|
 |
| |
Rubió i Bellver, Joan (Reus 1871-Barcelona 1952)
Arquitecte (1892). Seguidor de Gaudí, del qual pren l'interès per
l'estructura plasmada en el tractament de materials com el maó i el
ferro. Actiu a Barcelona), Ripoll, Raïmat I també a Mallorca.
|
|
Ca l'Espinal, en la Colonia Güell (Santa Coloma de Cervelló (1900) |
| |
|
Rusiñol i Prats, Santiago (Barcelona 1861 - Aranjuez 1931)
Pintor i escriptor. Compartí amb Ramon Casas la bohèmia parisenca i
convertí Sitges en un centre del Modernisme (Cau Ferrat, Festes
Modernistes, entronització del Greco, etc). Inicialment impressionista,
evolucionà, sota la influència del pre-rafaelitisme, cap al simbolisme
i finalment se centrà en les sèries de jardins crepusculars.
Personalitat acusada, dotat d'una gran capacitat d'humor i d'ironia, ha
deixat un ric anecdotari.
|
|
Café de Montmartre (1890)
|
| |
Sagnier i Villavecchia, Enric (Barcelona 1858 -1931)
Arquitecte (1882). Assimilà elements decoratius modernistes en edificis
de base clàssica. Construí més de 200 edificis, preferentment per a
l'alta burgesia i també per als ordes religiosos, sobretot a Barcelona.
|
|
Temple del Sagrat Cor de Barcelona (1902-1961) |
| |
|
Sugrañes i Gras, Domènec
(Reus, 1879 - Barcelona, 1938)
Arquitecte (1912) Col·laborador de Gaudí, completà Bellesguard amb
els bancs de mosaic, l'aiguamans del vestíbul i la casa dels
masovers (1917). Féu la casa d'Ermenegild Miralles al passeig de
Manuel Girona en forma de barraca valenciana (1919). Amb Raspall féu
la plaça de toros Monumental de Barcelona (1913), i succeí Gaudí en
les obres de la Sagrada Família (1926-36).
|
|
Plaça de toros Monumental, a Barcelona
|
| |
|
Triadó i Mayol, Josep (Barcelona 1870 -1929)
Dibuixant i pintor. Deixeble d'Alexandre de Riquer, fou destacat
ex-librista, dins l'estètica del Modernisme, i també il·lustrador,
cartellista, projectista d'enquadernacions, etc. Féu pintura
simbolista, paisatge i pintura d'història.
En 1902 guanyà la plaça de professor a Llotja, on romangué fins a la
mort. Les arts gràfiques esdevingueren el seu camp predilecte de
treball. Decorà les revistes El Gato Negro (1898), Álbum Salón
(1898-99), La Ilustración Artística (1898-1900), Hispania (1899-1902),
Hojas Selectas, Mercurio, etc., i esdevingué un dels il·lustradors més
importants del començament de segle.
|
|
 |
| |
|
Valeri i Pupurull, Salvador (Barcelona 1873-1954)
Arquitecte (1899). Influït per Gaudí, féu una obra d'un decorativisme
exuberant, amb ornamentació floral, frontons ondulats, ceràmica, etc.
Actiu a Barcelona, el Papiol (on va treballar molts anys com a arquitecte municipal) i altres localitats del Baix Llobregat i
el Vallès.
A Barcelona: la
Torre de Sant Jordi (1908, C/Sant Eudald 11), la Torre Cortés (1913,
plaça de Pedralbes s/n), la Casa Espona i la Casa Llaudet (1915), una
casa a la Baixada de Briz 20-22 (1926), la Casa Manefa (1930, Sant Pere
més Alt 21).
Va projectar entre
altres, a Barcelona: la Torre de Sant Jordi (1908, carrer Sant Eudald
11), la Torre Cortés (1913, plaça de Pedralbes s/n), la Casa Espona i
la Casa Llaudet (1915), una casa a la Baixada de Briz 20-22 (1926), la
Casa Manefa (1930).
A Sant Vicenç dels Horts
la casa d'estiueig de Fèlix Trian (carrer Barcelona) i també hi va
edificar la Casa Gensana i la Fàbrica Prats.
|
|
Casa Comalat. Barcelona |
| |
|
Vilaseca i Casanovas, Josep (Barcelona, 1848 — Barcelona, 1910)
Arquitecte. Estudià a Madrid i es
titulà el 1873. Viatjà per Alemanya amb Lluís Domènech i Montaner, i el
1874 ja era professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, de la
qual fou catedràtic fins a la seva mort.
Fou també president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. Autor
de l'Arc de Triomf de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, del
projecte —amb Domènech— de les Institucions Provincials de Cultura
(1877), del taller del moblista Vidal, al carrer de la Diputació, de
l'estudi en forma de temple clàssic per als germans Masriera (1882), de
la Casa Pia Batlló, a la rambla de Catalunya (1901), de la casa Comas i
Argemí, a l'avinguda dela República Argentina (1909), de la casa Cabot,
al carrer de Lloria 8 (1906), i de les cases Batlló (carrer de Mallorca
passeig de Gràcia) i Bruno Quadros (rambla del Centre). També fou obra
seva la desapareguda casa Vilaseca, a la plaça d'Urquinaona (1874). És
el més pur representant del premodernisme català, i fou, a més
d'arquitecte, exquisit dibuixant i aquarel·lista.
|
|
Arc de Triomf (1888). Barcelona |
| |
|
|
|
 |
| |
| |
|
