FORMACIÓ HISTÒRICA DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

                                                                                        

                  El procés de formació de la identitat d'un poble mai és ràpid ni instantani. Requereix del treball col·lectiu de diverses generacions assentades en el mateix territori, de la convivència en grup, de les experiències comunes passades de pares a fills i, sobretot, de la solidaritat interveïnal. És el fruit d'una llarga Història en comú el que fa aparèixer els trets característics d'una col·lectivitat, d'un poble.

                  Cerdanyola -la Cerdanyola històrica- és el fruit de la convivència, en un mateix espai, clarament definit, des de fa més de mil anys, d'un grup de pobladors que, des del primer moment, es van identificar amb aquesta porció de territori vallesà i que, després, han llegat les seves experiències, els seus problemes i alegries, els seus costums i formes de vida, les seves masies i esglésies, els seus documents i relacions econòmiques, en definitiva, la forma de pensar i d'ésser cerdanyolenc, generació rere generació, fins els nostres dies. Aquesta Cerdanyola mil·lenària és la que, sense gaire diferències espacials, ha arribat viva i enfortida fins a l'actualitat.

                  Vegem ara els principals trets de la seva formació històrica.

 

FORMACIÓ DE LA IDENTITAT (segle X)

                  Entre els anys 900 i 935 es produeix el repoblament postsarraí del Vallès i, per tant, de Cerdanyola. L'any 956 ja surt documentat el topònim "Cerdanyola". Era una donació de terres a La Roca del Vallès, feta al monestir de Sant Cugat, el qual estava "quod situm est in comitatum Barchinona, in Vallense, iuxta vinculo Cerdaniola", segons el Cartulari de Sant Cugat (document núm. 44; Rius, v.1, p.40). Ja en aquests anys peoners, els primers habitants històrics del terme havien definit el territori, diferenciant-lo dels altres del seu rodal i donant-li un nom característic que mai més perdrà.

                  Els repobladors vallesans del segle X procedien de les muntanyes del Pre-Pirineu (Bergadà i Ripollès) i de les planes cerdanes. D'aquests aixoplucs pirinencs eren originaris els pobladors de Sant Pere de Vilamajor, Reixac, Ripollet, Cerdanyola i altres termes de la comarca. Avui dia es considera com a interpretació etimològica més acurada del mot "Cerdanyola" la de que és un diminutiu de Cerdanyola: "Cerdanyola, Cerdanya petita" (1984:47). I hom creu que aquesta qualificació, a mitjans segle X, no era desencertada. El territori de Cerdanyola es va configurar com una plana de terres de al·luvió -riques per als conreus-, envoltada pels boscos de les serres de Collserola i Galliners i per les terrasses que separen les lleres dels rius Ripoll i Sec. Savi equilibri entre "saltus" i "ager", entre boscos i espais per a la ramaderia, la caça i la recol·lecció de fruits boscans, i les terres argiloses per a l'explotació agrícola. A petita escala, hom podria dir que la tria del nom era escaient quant a la percepció del territori, pels primers repobladors, versemblant, simplificadorament i  en petit, a la comarca cerdana.

EL TERME DE CERDANYOLA (any 1144)

                  Al poblament del territori de Cerdanyola, inicialment muntanyenc (llocs de les Feixes i Can Bramona), el va acompanyar, poc després, l'edificació de dues esglésies per a aquells nuclis inicials de pagesos. A les Feixes es va bastir l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, de la qual sabem de la seva existència per un document de l'any 995. A l'altra part del Collserola cerdanyolenc, es va bastir l'església de Sant Martí de Cerdanyola, de la qual trobem testimoniada la seva presència en un document de l'any 1042.

                  El més important d'aquesta implantació de dues petites esglésies muntanyenques en territori cerdanyolenc ho constitueix l'acta de consagració de la segona, el 24-2-1144 (1981:217), la qual es conserva a l'Arxiu Diocesà de Barcelona. Aquesta acta ens aporta la definició del terme de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, el qual, amb molt poques modificacions, correspon al límit vigent a l'actualitat.

                  Vegem la reproducció, en una transcripció de Josep Mas, publicada el 2-11-1916 a El Correo Catalán, de la part corresponent als límits. Entre parèntesi i amb caràcters més petits, faig constar el nom actual del topònim recollit:

                  A llevant: "ab lo riu Ripoll, lo mas d'Arca-Nova, lo alou de Sant Cugat allargant-se fins a les Pedres, junt a la via pública (es refereix a la via romana o Trajana, que avui coneixem com Nacional 150) que va a Barcelona y arriva al Padró del mas de Noguera (actual indret de La Beguda), tal com gira l'aigua en temps de pluges y s'estén cap a la carretera y va a la casa de Ramon Bernat de les Feixes, y puja dins del torrent, y va a la serra de Savili (actuals Serres de Na Joana i d'en Llagat), y baixa al lloch dit de Boscallop (actual Cementiri de Collserola) y baixa al torrent d'Abili (torrent del Cargol), y puja al Puig alt (turó d'en Gras, al coll de la Ventosa) que és sobre d'Horta".

                  A mig-jorn: "ab lo territori de Barcelona, ab lo Puig dit de Ginesta (actual turó de Maltall de Magarola) y s'allarga cap a la serra de Sant Medí y ve al coll de Santa Maria de Causach, tal com l'aigua discorre cap als Fonolls, y continua cap a les Conaminas y baixa al torrent d'Arnau y puja al Marge Gros, y així s'estén cap a la via de Magarova y baixa al torrent de Gelone (torrent de Can Magí), yu puja a les cases de Pere..."

                  A ponent: "ab les cases del prebere de Riu Rubí y ab l'església de Sant Pere de dit lloch, y pervé junt a l'església de Santa Maria de Campanyà y s'allarga cap al Puig de Mont Calvo (turó sense nom, de 242 m., a Terranova) i ve a la Pedra, al lloch dit Ferrusons (torrent de Ferrussons, a Bellaterra, partió de terme entre Sant Cugat i Cerdanyola), y ve a les cases de Ramon Pere de...y baixa a la via pública (camí antic de Sant Cugat a Sabadell) que va a Sabadell y gira al lloch de Faió (Can Fatjó dels Ferrussons o dels Eurons), en lo pont, a la serra de Magarova (per Can Fatjó dels Xiprers), en alou de Sant Cugat, de la Pedra Esquerda".

                  A tramuntana: "ab lo coll de la vila de Milans (Sant Feliuet de Vilamilanys), y ab l'església de Sant Feliu, y s'allarga cap a la Rovira d'Albert, y puja al Puig de Matarich (actual turó de Can Camps, trifini dels termes de Cerdanyola, Sant Cugat i Sant Quirze), tal com discorre l'aigua davant del cenobi de Sant Cugat, y va a la serra de Galliners y s'estén y baixa al feu de Barberà, y a la casa de Pere Bonhoms y ab la vinya de Ramon Martí de Cases Beses, y ab la via que continua de Galliners a dita església de Sant Pau de Riusech (camí antic de Sant Cugat a Sabadell) y puja al Marge Gros en lo Puig de Sant Pau de Riusech (actual urbanització Turó de Sant Pau) del predit lloch, y baixa altra vegada a la font del ja dit lloch de Sant Pau, y així passa per davant de les Tres Pedres que són junt a la via que va de Sabadell a Sant Marçal, y s'estén cap al lloch que diuen les torrenteres y via de Tarrassa que va a Barcelona (antic camí romà, per Can Santfeliu de les Alzines, actual Ciutat Badia) y ab alou de Sant Cugat, en lo terme de Barberà, y ab les cases de Bernat Saniofret dels Gorchs y baixa al torrent y arriva al lloch que diuen la Tapiola, y ab alou de Santa Cecília de Montserrat en tot lloch ahont ho deu tenir Sant Martí delmes y primícies y s'estén a la via pública que va a Barcelona (es tracta del camí romà conegut per via Trajana, en aquest punt, actual Nacional 150)".

                  I, de comú acord, aquesta acta i els límits fixats, eren signats pels alts poders d'aquell temps: el bisbe de Barcelona, Guillem; l'abat de Sant Cugat, Ermengol; el comte i marquès de Barcelona, Ramon Berenguer IV; Guillem Ramon de Montcada, dapifer del comte; i els cerdanyolencs més importants, com Ramon Fatjó (de Can Fatjó de les Passadores, després del Molí), Ramon Bernat de Sant Marçal (la casa que poc després seria el Castell de Cerdanyola); Ramon de Cerdanyola; Ramon Bernat de les Feixes; Bernat, batlle; etc.

 

EL PODER POLÍTIC A CERDANYOLA

                  A partir del 1135 el terme de Cerdanyola resta subjecte a la jurisdicció del Castell de Sant Marçal (actual Castell de Cerdanyola), el senyor del qual pertanyia a la família Marimon i gaudia del control sobre la gent i el terme local. Cerdanyola esdevé, doncs, en un terme de senyoriu i aquest caire es mantindrà vigent fins a l'abolició definitiva dels senyorius feudals l'any 1837. Són set segles de poder feudal, exercit des del Castell sobre el terme que abans hem vist definit. El senyor imposava censos i càrregues en diners o productes als habitants del terme i exercia la justícia. Anomenava batlles. Exigia capbreus i no permetia que altres poders li disputessin els seus drets.

                  Aquesta Cerdanyola feudal s'havia vertebrat com una vila d'agrupament dispers, formada per unes 30 a 50 masies -segons els moments- i dues parròquies, totes sota el control del Castell de Sant Marçal.

                  Tanmateix, els pagesos, sempre descontents de les imposicions fiscals dels senyors, intentaven d'atemperar aquestes exaccions i d'escapolir-se d'elles, encara que sense reeixir. La forma més antiga de resistència camperola es manifesta en els "comuns" de Sant Martí de Cerdanyola i de Sant Iscle de les Feixes, una agrupació dels pagesos del terme per tal de defensar-se, dins de les seves possibilitats de les extralimitacions dels senyors. Els "comuns" neixen i s'enforteixen al costat de les parròquies respectives.  Al segle XIV els pagesos cerdanyolencs intenten, infructuosament, passar-se a la jurisdicció del rei -més benigna que la del senyor del castell-, sota les figures del "Sagramental", una mena de germandat o sometent, i del "carreratge" de Barcelona. El "comú", sota l'ombra de la parròquia i amb un cert suport de la Corona -que fa costat als "comuns" en els seus enfrontaments davant el poder dels senyors- esdevé en vehicle cohesionador de la comunitat pagesa de Cerdanyola.  

                  Els dos pols locals es manifesten clarament enfrontats: senyor i pagesos; castell i parròquies. Tanmateix, el terme es manté constant, quant als seus límits geogràfics.

                   Entre els signes d'identitat dels cerdanyolencs medievals destaca la devoció als dos sants de les respectives parròquies, Iscle i Martí, però la festa més popular de totes era la de primavera, celebrada sota l'advocació de la Mare de Déu del Roser i documentada per primera vegada el 1419. Era una festa popular celebrada, en primer lloc pels pagesos, però també per la noblesa i la cort reial. En aquest sentit, el rei Alfons IV escrivia aquell any a la reina: "Com nos vullam fer lo Maig a Valldaura". El Maig o festa del Roser esdevé així en la primera de les manifestacions populars cerdanyolenques i s'ha mantingut viva, amb un caire molt semblant, fins els nostres dies. 

                   En arribar el segle XIX es produeixen una sèrie de decisions polítiques des de l'Administració de l'Estat molt importants quant a l'administració de les entitats locals. S'aboleixen els senyorius feudals i es creen els Ajuntaments Constitucionals. L'any 1833 es va dividir l'Estat en 49 províncies i l'any 1834 es dividien les 49 províncies en 463 partits judicials i 9.355 municipis. Apareixen així els municipis de Cerdanyola, Ripollet, Sant Cugat, Montcada, etc. La primera constància documental de l'existència de l'"Ayuntamiento Constitucional de Sardañola" és de l'any 1841 (M. Sánchez, 1983:16). El terme del municipi de Cerdanyola, acabat de crear, era el mateix terme medieval i senyorial que hem vist anteriorment. Cap modificació de límits es va produir i, tret de les picabaralles i rectificacions de límits amb Ripollet, a començaments d'aquest segle, aquell és el mateix terme que arriba fins els nostres dies. Els legisladors es van trobar problemes com què fer amb Reixac i Montcada, o amb Sant Cugat i Valldoreix. I es va recórrer al criteri de potenciar la grandària dels nous termes municipals. Per aquesta raó l'antic poble de Santiga, petit i amb pocs habitants, es va quedar sense constituir-se en municipi propi i va ser afegit al de Santa Perpètua de Mogoda. Cerdanyola, que s'havia constituït com una vila d'agrupament dispers, formada per unes quaranta masies sota el domini del Castell, no va tenir cap problema d'identitat per a constituir-se en terme municipal, ja que, fins i tot, la parròquia germana de Sant Iscle i les masies del seu rodal, per l'efecte uniformitzador del senyoriu feudal, estaven integrades dins la comunitat cerdanyolenca.

                   Al front del nou Ajuntament i prenent per a si mateixos i per a la resta d'habitants aquest nou poder local, trobem els principals propietaris (o contribuents) del terme. Era la manifestació del sufragi censitari, lluny encara del nostre sufragi universal. Malgrat el seu caire restringit era un avenç; desapareixia el senyor feudal i un grup dels principals pagesos es feia càrrec de l'administració del terme.

                   De llavors ençà, poques modificacions significatives cal assenyalar per els objectius d'aquest treball. Els límits del terme de Cerdanyola es mantenen. Els Ajuntaments successius passen per les diferents etapes històriques (caciquisme, dictadures, republicanisme, democràcia actual) i arriben als nostres dies amb un llegat històric significatiu de la nostra personalitat. Cerdanyola es transforma territorialment, econòmicament i demogràficament, mantenint pràcticament invariables els límits medievals definits l'any 1144.

  

TRANSFORMACIONS URBANES DE CERDANYOLA

                   La Cerdanyola rural i pagesa, en forma de vila d'agrupament dispers, que s'ha descrit fins aquí inicia, a partir de l'any 1828, una sèrie de transformacions econòmiques i humanes que la portaran a anar canviant successivament la seva espacialitat. Arriben el ferrocarril, les carreteres i l'electricitat.  Sorgeix el poble, una vila d'agrupament urbà, de resultes de les parcel.lacions de les primeres finques agrícoles de Can Serraparera i Ca n'Altimira.

                   El primer barri és el de Dalt (1828), al llarg del carrer de Sant Ramon. Ve després el de Baix o Nou (1845), al llarg del carrer de  Sant Josep (la carretera de Barcelona a Terrassa, l'antiga via Trajana dels romans). Son barris de pagesos, amb cases per a pagesos, dedicats encara gairebé al monocultiu de la vinya.

                   A partir del 1870 comencen a arribar els primers estiuejants procedents de Barcelona i, durant els mesos d'estiu, es forma una colònia estable. Foren importants especialment per les torres modernistes que van bastir arreu de la geografia local.

                   Els anys vint del present segle són l'eclosió urbanística de Cerdanyola. Arriben més estiuejants de Barcelona. Apareixen els nous desenvolupaments de "ciutat jardí", seguint les modes angleses i nous barris d'estatges continuen modificant la geografia local: Montflorit (1920) i Montcerdà o Can Cerdà (1920), en plena Serra de Collserola; Turó de Guiera (1928), immediat al Collserola; Parcers (1923), Ca N'Antolí (1927), el Turonet (1926), Cordelles (1928), Bellaterra (1930), en plena Serra de Galliners; Serraparera (1943) o Colònia Vilcom-Serraparera; i Terranova (1949), també a la Serra de Galliners.

                   La industrialització del terme s'inicia a començaments de segle amb l'arribada de la fàbrica d'uralita (1910) i segueix amb noves zones industrials a la Clota de Cordelles (1957), Sugranyes (1961), la Bòbila (1963), Uralita (1963, ampliació), Can Mitjans (1967),  Xarau (1972). Noves zones industrials recents són les d'Adam i Eva, la Farigola i el Parc Tecnològic.

                   Altres barris més populars o senzills són els que es basteixen per allotjar les successives onades migratòries atretes pel creixement industrial de la contrada. Són aquests els del Sot de Can Xarau (1923), les Fontetes (1964), Teidesa-Bonasort (1964), Banús (1966) i Ciutat Badia (1969).

                   Finalment, per tancar amb els grans trets transformadors de l'urbanisme local, cal afegir les autopistes, noves vies fèrries, la Universitat Autònoma (1971), les Cases Sert de l'Autònoma, la urbanització del Turó de Sant Pau, el Parc de Bombers, el Cementiri de Collserola (1972), el polígon Canaletes i els futurs Centre Direccional, camp de golf i túnel d'Horta.

                   Totes aquestes transformacions espacials cerdanyolenques han fet que la població hagi crescut incontroladament en pocs anys, especialment durant el franquisme; que hagi perdut el seu caire de poble agrícola substituït pel de ciutat industrial, amb un notable creixement demogràfic que l'ha fet passar de 6.455 habitants el 1960 a gairebé 60.000 actualment.

                   Aquesta Cerdanyola actual forma gairebé un tot continu entre tots els seus barris, espais industrials i equipaments, des dels límits amb Ripollet i Montcada fins els de Barberà i Sant Quirze. Montflorit, al Collcerola, està pràcticament enganxat al nucli urbà principal. Bellaterra toca amb la urbanització de Sant Pau i amb la Universitat Autònoma i aquesta i el Parc de Bombers confronten amb el barri de Serraparera. I per la banda del Castell, amb la propera construcció del Centre Direccional, Terranova-Bellaterra i la Universitat formaran un tot continu amb aquest centre, el Parc Tecnològic i Cerdanyola de Dalt. En definitiva, una Cerdanyola urbana heterogènia per la barreja de desenvolupaments urbanístics (secundaris, terciaris, estatges permanents i estatges de segona residència), però unitària quant a la seva història i el tractament urbanitzable del seu sòl i coherent en relació als tractaments de les seves especialitzacions urbanístiques.

 

 Per cortesia de
  Miquel Sánchez
(historiador)