GEOGRAFIA DE CERDANYOLA

                                                                                                

 Situació del municipi

 El terme de Cerdanyola compte avui, després de la segregació de Badia del Vallès (0,626 Km2), amb una superficie de 31,084 Km2.

 Des de la formació històrica de Cerdanyola, al segle X, forma part de la comarca del Vallès i ara, amb l’actual divisió territorial de Catalunya, pertany a la comarca del Vallès Occidental, amb capital a Sabadell i Terrassa.

 Les afrontacions de Cerdanyola són les següents: A llevant, amb Ripollet i Montcada. A migdia, amb Barcelona i Sant Cugat. A ponent, amb Sant Cugat. I a tramuntana, amb Sant Quirze, Sabadell, Badia i Barberà.

 Geològicament, podriem dividir el terme en dues meitats quasi iguals, separades pel Riu Major. La de migdia, correspondria a la Serra de Collserola; i la de tramuntana, al Pla del Vallès i arribaria fins a la Serra de Galliners.

 El nucli urbà principal es troba al Pla i altres nuclis dispersos es troben al Collserola (Montflorit i Can Cerdà) i a Galliners (Terranova, Bellaterra i Turó de Sant Pau).

 Toponímia de Cerdanyola

 El nom oficial del terme és Cerdanyola del Vallès. Històricament, des del segle X està documentat el topònim com Cerdanyola. Tanmateix, entre els segles XVI i XX, ha estat castellanitzat en diferents formes com Serdanyola, Sardanyola, Cerdañola i Sardañola. Modernament, al segle XX, en dues ocasions, seguint Pau Vila, se li ha afegit el determinatiu geogràfic “del Vallès”, avui oficial, aliè a la gent de Cerdanyola.

 Altres topònims locals són els següents:

 a) Serres: Serra de Collserola, Serra de Galliners.

b) Rius i torrents: Riu Sec, Riu Major, torrent dels Gorgs, torrent de Valldaura, torrent d’en Fotja, torrent de Sant Iscle.

c) Barris: Baix, Dalt, Cordelles, Serraparera, Antolí, Montflorit, Turonet, Fontetes, Banús, Can Cerdà, Terranova, Bellaterra.

d) Edificis històrics: Castell de Sant Marçal, Església de Sant Martí de Cerdanyola, Església de Sant Iscle de les Feixes, Ermita de la Verge de Feixes, Església Vella.

e) Masies: Can Fatjó del Molí, Ca n’Altimira, Can Xarau, Can Serraparera, Can Cordelles, Can Canaletes, Can Catà, Can Cerdà, Can Coll, Can Codonyers, Can Fatjó dels Xiprers, Can Fatjó dels Aurons, Can Miró, Can Planes.

 El relleu de Cerdanyola

 La Serra de Collserola s’orienta, al terme de Cerdanyola, amb sis carenes i cinc vessants que davallen de migdia a nord. Les elevacions van en sentit ascendent des dels 138 m del turó de Ca n’Oliver al nord fins els 429 m del turó de Magarola a migdia.

 Les serres de na Joana, d’en Llagat i de la Ventosa separen les vessants del Riu Tapioles (partió entre Montcada i Cerdanyola) i la del torrent de Sant Iscle. Presenta com accidents importants el turó d’en Gras (281 m) i el coll de la Ventosa.

 La serra d’en Ferrer separa la segona vessant (Sant Iscle) de la tercera (Fotja). El principal turó és el d’en Fotja (349 m).

 Les serres d’en Masriera, d’en Fotja i d’en Gatell Gran separen la tercera vessant (Fotja) de la quarta (Valldaura). Turons principals: d’en Parres (120 m), Masriera (181 m), Montcerdà (245 m), de l’Ermità (295 m), Gatell (290 m), Valldaura (422 m) i Magarola (429 m).

 Les serres de Sant Medir, de Sant Adjutori, de Can Coll i de Can Castelló separen la quarta vessant (Valldaura) de la cinquena (Sant Medir-Sant Adjutori). Els turons dominants, que fan de partió entre Cerdanyola i Sant Cugat, són els de Sant Medir (351 m), Gausac (261 m) i Sant Adjutori (266 m).

 Ls Serra de Galliners és una serra força planera i amb elevacions entre els 175 i els 285 m. la qual s’estén entre els termes de Cerdanyola, Sant Cugat, Sant Quirze, Rubí i les Fonts de Terrassa. A Cerdanyola va des  de Can Fatjó dels Xiprers a migdia fins el turó de Sant Pau al nord; i des de la Universitat Autònoma (la Betzuca, Can Domènec, Can Miró i Can Magrans) a llevant fins el turó de Can Camps (antiga Guàrdia de Mataric), partió de Sant Cugat, Sant Quirze i Cerdanyola.

 La xarxa hidrogràfica

 El terme de Cerdanyola està solcat per diversos rius, rieres, torrents i aragalls.

 El Riu Sec té una longitud d’11 Km, dels quals 4,5 Km. són en terme de Cerdanyola. Entra per Sant Pau de Riusec, segueix per Badia, la Clota, el Sot de Can Xarau, el barri de Baix, les Fontetes i el Masot. Desguassa al Ripoll en terme de Ripollet.

 El Riu Major (també Riera de Sant Cugat) té una longitud de 14 Km. Neix a Sant Cugat, voreja els contraforts del Collserola, i desguassa en el Ripoll al lloc de la Ferreria. Rep les aigües de les rieres i torrenteres de la Serra de Galliners i de la Serra de Collserola.

 Dels torrents que davallen de Galliners, cal esmentar els de Ferrussons (Can Magí), Can Fatjó, del Bosc, de Can Costa, del Castell i dels Gorgs.

 Pels que davallen del Collserola, cal esmentar els de Tapioles i Valldaura. El de Valldaura, també dit de Can Cerdà i de Can Codina, rep les aigues de molts altres subsidiaris seus: els de Sant Iscle, d’en Fotja o de Can Catà, de Can Güell, del Sot de l’Infern, dels Degotalls i del Sot d’en Cuiàs.

 El poblament de Cerdanyola

 Nombrosos assentaments prehistòrics i antics han deixat palesa la petjada humana en aquestes terres vallesanes, tant a la part de muntanya com a la plana. Ibers i romans han estat presents a les arrels del nostre poblament.

 Al segle X sorgeix la Cerdanyola històrica, la comunitat rural amb un agrupament dispers de la gent en forma de masies i cases isolades al llarg i ample del terme.

 El Castell de Sant Marçal va exercir el seu domini senyorial damunt la comunitat rural i les esglésies de Sant Martí i Sant Iscle van aplegar la organització religiosa dels pagesos com a parroquians locals. Valldaura, primer capella i monestir va esdevenir en palau reial i en enclau de la Corona. Aquests tres elements distintius, Castell, Sant Martí i Valldaura, constituexen avui els símbols que donen contingut a l’escut de Cerdanyola: el lleó dels Marimon, senyors feudals; l’espasa de Sant Martí, organització parroquial i comunal; i les quatre barres catalanes, com a recordatori del lloc de Valldaura.

 Una trentena de masies a Sant Martí i una desena a Sant Iscle ha estat el poblament medieval i modern del terme de Cerdanyola. Algunes d’aquestes masies han arribat dempeus fins els nostres dies. Cal destacar-ne avui les de Can Xarau, Can Serraparera, Can Cordelles i Can Fatjó del Molí, entre les del nucli urbà principal.

 Aquest nucli urbà, la Cerdanyola-poble, comença a configurar-se al segle XIX. A partir del 1828 es forma el barri de Dalt i a partir de 1845 el de Baix, als voltants dels camins, després carreteres, de Sant Cugat i de Barcelona a Terrassa. El castell dóna pas a l’ajuntament com a símbol del poder local. A les acaballes de segle, Cerdanyola tenia 300 cases, entre els nuclis urbans i el poblament dispers.

 Més tard, entrat el segle XX, amb la irrupció de les idees sobre les ciutats-jardí, sorgeixen altres barris com els de Montflorit i Montcerdà (1920), Cordelles (1923), Antolí (1926) i Bellaterra (1930), Turonet (1942) i Serraparera (1943). La construcció vertical, en forma d’estatges de pisos, s’estén entre els anys 60 i 70: Bonasort (1964), Fontetes (1964), Banús (1967) i Badia (1973). Els habitatges passen de 381 el 1910 a 1121 el 1930, 1383 el 1947, 2157 el 1960 i 6603 el 1970.

 Les zones industrials s’han estès també al segle XX arreu del terme: Uralita (1910), la Clota (1957), Gres Català (1961), la Bòbila (1963), nova Uralita (1963),  Can Mitjans (1967), Polisur (1975) i Parc Tecnològic (198?).

 La població. Demografia cerdanyolenca

 El creixement de la població a Cerdanyola ha estat exponencial a partir de la segona meitat del segle XX:

 

                         Any                                              Hab.

                        1847                                              319

                        1860                                              605

                        1900                                              928

                        1930                                           3.026

                        1950                                           4.007

                        1960                                           6.455

                        1970                                         19.945

                        1978                                         43.111

                        1997                                         51.000

 

Cerdanyola va arribar a ser entre 1965-75 la 4ª població vallesana, amb el 5,5% del seu poblament i la 24ª catalana, d’entre un miler de municipis.

 La població de Cerdanyola es avui superior a la de moltes capitals de comarca.

 Transformacions espacials del terme

 Cerdanyola forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona i diverses organitzacions de la mateixa exerceixen la seva acció damunt del territori local. Diversos equipaments i projectes pendents han canviat i canviaran a curt termini la vella espacialitat rural del municipi de Cerdanyola.

 Les vinyes i els camps de conreu han desaparegut i en el seu lloc hi ha avui barris d’estatges i zones industrials.

 Cal esmentar actuacions i equipaments especials com la Universitat Autònoma de Barcelona, el Parc Tecnològic del Vallès, les Autopistes Barcelona-Terrassa i Montmeló-el Papiol, el Cementiri de Collserola, els polígons d’estatges com Badia (avui municipi independent) i Canaletes (avui barri local), el Parc de Collserola i els futurs Túnel d’Horta, línia fèrria del TGV i el Centre Direccional a la zona del Castell.

 La Cerdanyola que s’apropa al segle XXI és una ciutat moderna, que ha corregit molts dels dèficits urbanístics introduïts els anys seixanta, que manté un creixement demogràfic sostingut, que ha vist transformat el seu terme, vers els anys 60 i 70, des d’una espacialitat agrícola a una altra industrial sobre la que planegen altres transformacions com les esmentades que canviaran encara més la fesomia actual.

 És una ciutat que comparteix la seva adscripció vallesana amb una forta interrelació històrica amb la immediata ciutat de Barcelona.

 

Per cortesia de
  Miquel Sánchez
(historiador)