CERDANYOLA ¿POBLE O VILA? |
|
Durant els segles X i XI, de resultes del repoblament postsarraí
del Vallès, sorgeix la comunitat rural de Cerdanyola, sota la
denominació de "terminio de
Cerdaniola" (M. Sánchez, 1981:209).
Aquesta denominació, inicialment de caire geogràfic,
constitueix ja el primer indici d'una certa consciència d'agrupament
col·lectiu i de comunitat diferenciada dins d'aquells primers pagesos
cerdanyolencs altomedievals.
La comunitat rural és una creació de l'Edat Mitjana i té el
seu origen "en la geografia y
la vecindad y, en consecuencia, en la identidad de la actividad económica".
Es tracta, doncs, d'una comunitat de camperols, amb un territori
concret, que viuen relativament a prop uns dels altres, que tenen drets
i deures mutus, conscients de si mateixos i tancats en certa forma en si
mateixos (L. Genicot, 1993:10,11,44).
També Georges Duby (1978:119) recull aquest paper de la
comunitat rural, de resultes de la pressió dels senyors feudals sobre
els aloers, i diu que "la
propiedad independiente se resistió en el marco de la comunidad aldeana
naciente y de las solidaridades entre 'vecinos' que se reforzaban poco a
poco alrededor de la iglesia parroquial y de la posesión colectiva de
los derechos de utilización de bienes comunales".
D'aquells primers temps medievals, cal destacar tres fites
importants: 1) l'aparició i consolidació de la veu Cerdanyola
com a topònim per a designar el territori de la comunitat; 2)
l'establiment de l'església de Sant Martí de Cerdanyola, a mitjan
segle XI; i 3) la denominació "villa de Cerdaniola" per a designar, de tard en tard, la
nova comunitat.
La comunitat rural del segle X estava formada per un important
nucli de "pequeños
propietarios alodiales" (Bois, 1991:70), és a dir, homes
lliures "propietarios que podían disponer de sus bienes y enajenarlos a su
antojo" (1991:53). Eren "el
elemento más estable, mejor arraigado y más coherente de la sociedad
aldeana" (1991:72). Pierre Bonnassie (1979-I:184, 223, 266) ho
anomena "micropropietat
pagesa"
Cal apuntar un tret final d'aquesta comunitat rural. No hi havia
agrupament urbà. El poblament estava dispers, entre la muntanya i el
pla. I és que no podem oblidar que "la
mayor parte de la población medieval vivió en el campo" (Genicot,
1993:9). LES
PARRÒQUIES DE CERDANYOLA
Al terme de Cerdanyola s'erigeixen dues parròquies medievals,
la de Sant Martí de
Cerdanyola (1042) i la de
Sant Iscle de les Feixes (1082) (M. Sánchez, 1981:31-33).
Si bé, aparentment, semblen independents una de l'altra, per la
definició de límits feta l'any 1144, de resultes de la consagració de
l'església de Sant Martí, queda clarament establert que la de Sant
Martí abastava la totalitat del terme conegut de Cerdanyola -amb
petites modificacions, molt semblant a l'actual-, adscrivint-se a si
mateix el terme de les Feixes sobre el que s'estenia la jurisdicció de
Sant Iscle.
¿Com explicar aquesta aparent contradicció? 1) ¿què Sant Martí
era mater ecclesia i Sant
Iscle media ecclesia? No, ja
que les dues eren esglésies parroquials. ¿Què Sant Iscle era sufragànea
de Sant Martí? Tampoc, ja que aquest cas no es donarà fins el segle
XIX, de resultes de les desamortitzacions eclesiàstiques. ¿Què la
definició parroquial de Sant Iscle -que no es coneix- es va fer amb
posterioritat a l'any 1144? Dubtós. ¿Què la definició de límits del
document de 1144 es refereix només que al terme de Cerdanyola i no a la
parròquia de Sant Martí? Podria ser, encara que en tot moment
s'insisteix que les afrontacions són de l'església (no de la parròquia).
El cert és que, a partir de l'any 1042, la denominació de
"terme de Cerdanyola"
o "vila i terme de
Cerdanyola", que portava un segle de vigència, comença a ser
substituïda per la de "parròquia
de Sant Martí de Cerdanyola". És, una vegada més, la "finalitat
colonitzadora, independentment de la seva funció religiosa" ja
que "les parròquies,
igualment que els castells i els monestirs, esdevenien unes noves
unitats administratives menors" i servien per a "fixar
la població en el terme parroquial i a atreure més pobladors"
(M. Sánchez, 1981:30). És el que Genicot diu: "al
nivel local...la parroquia equivale a la comunidad" (1993:11)
perquè "agrupaba a todos los
habitantes" (1993:35), "infundió
cohesión y fuerza en el grupo" (1993:119), "vincularon a cada cristiano a su iglesia parroquial" (1993:124)
i els seus límits "eran los
de la villa" (1993:39).
La parròquia ja no era només que un concepte religiós, sinó
que ara, a mitjan segle XI i en coincidència amb la feudalització,
esdevé un concepte territorial.
A diferència de tants llocs on el nom del sant de l'església
serveix per a donar nom al poble o a la comunitat rural (Genicot,
1993:119), tant a Cerdanyola com a les Feixes, el Sant Martí i el Sant
Iscle respectius, fan seus i incorporen a la denominació eclesiàstica
els topònims de terme, de mitjan segle X (M. Sánchez, 1981:32).
La parròquia esdevé així en un dels principals factors de
cohesió i maduració de la comunitat rural de Cerdanyola.
Des de l'any 1385 hom té constància de l'existència del "comú de Sant Martí de Cerdanyola i Sant Iscle de les Feixes",
una espècie d'agrupació dels pagesos de Cerdanyola per a la defensa de
llurs interessos com a col·lectivitat, contraposats gairebé sempre als
del senyor feudal. La Cerdanyola medieval es pot definir, doncs com
"una agrupació humana
cohesionada, amb consciència i voluntat de vida col·lectiva, amb
representants públics dels mateixos veïns, amb un terme geogràfic
definit i estable, amb una trentena o més de masos dispersos pel terme,
amb una parròquia i un castell feudal que, entre altres qüestions,
tenien la tasca decisiva de fixar la població dins dels límits
jurisdiccionals que coincidien amb els del terme". Hom pot
parlar de "vila d'agrupació dispersa" (M. Sánchez, 1981:211).
La comunitat rural també va ser definida sota el concepte global
d'universitat ("universitas"), a partir del segle XIII, el qual, de mica en
mica, aniria substituint la villa
altomedieval. La universitas
aplega tots els homes majors d'edat d'un terme, més les vídues sense
un fill major d'edat, els quals són conscients de ser un grup
diferenciat (L.Genicot, 1993:43,81,110). Comú
i universitat solen anar
units i, en aquest sentit, els trobem a Cerdanyola l'any 1595, quan
s'han de prendre importants decisions al voltant de la construcció
d'una nova església parroquial (AHP). EL
CASTELL DE SANT MARÇAL
La petita propietat agrària lliure (els alous), que s'havia estès
al Vallès ran del repoblament postsarraí del segle X, va arribar al límit
de les seves possibilitats a partir de l'any 1030, data en que s'inicia
un canvi radical, un procés de feudalització de les relacions sòcio-econòmiques,
de resultes del qual els aloers o petits propietaris van anar caient
sota el domini dels senyors feudals (Duby, 1978:104; Bonnassie,
1981-II:41).
Cerdanyola no va escapar d'aquesta dinàmica i la casa (domo)
de Sant Marçal, de l'any 1015, que comptava amb església pròpia,
"ipsa ecclesia sancti
Martialis", l'any 1042, esdevé ja en "castro
Sancti Martialis" l'any 1135 i en possessió dels senyors de
Montcada, des d'aquell any fins el de 1225 i de la nissaga dels Marimon
de Plegamans, des del 1225 fins el 1837 (M. Sánchez, 1981:37, 61). La
xarxa de castells defensius al Vallès correspon a tot el segle XI:
Barberà (1005), Montcada (1023), Vacarisses (1023), el Far (1023), la
Roca (1023), Arraona (1054), Sentmenat (1065), Vilamajor (1079) i Lliçà
(1098).
El castell de Sant Marçal surt al segle XII com un "castell termenat", és a dir, "amb terme o demarcació jurisdiccional propi i definit". Era
"un feu o un domini, amb
jurisdicció", el qual comprenia el territori de les dues parròquies
locals, Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola (M. Sánchez,
1981:38). Així, la denominació de "terme
de Sant Marçal" o "terme
del Castell de Sant Marçal" comença a fer-se present a partir
del segle XIII, quan ja el poblament històric del terme, en forma d'hàbitat
dispers, porta més de tres segles de presència.
Els pagesos, enfrontats tradicionalment al senyor del castell,
preferien anomenar-se "de
Cerdanyola" o "de
Sant Martí de Cerdanyola", però el senyor del castell
utilitza sempre la forma indicada, la que és expressió del seu domini:
"terme del castell de Sant
Marçal" (M. Sánchez, 1981:210). LA
CERDANYOLA DELS TEMPS MODERNS
Durant els segles XVI a XIX es manté el mateix règim de
relacions econòmiques entre pagesos i senyors. No és estrany, doncs,
que la forma habitual per anomenar els pagesos del terme sigui la de
"(nom i cognom) pagès de la
parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant
Marçal".
En els diferents manuscrits consultats als arxius històrics i
notarials hom troba capbreus, llibres de cúria, expedients judicials,
etc., gairebé sempre en la forma esmentada. Per exemple: "Ego
Isidris Domenech agla. Parrochia Sancti Martini de Sardanyola termini
Castri Sancti Marcialis dioc. Barna." (AHP. Capbreu de Sant
Marsal, any 1669).
Acabats els Àustries i entronitzats els Borbons, de resultes de
la Nova Planta, Catalunya és reduïda a les lleis de la Corona de
Castella. Apareix una nova divisió territorial dita "corregiment",
que substitueix les vegueries, i les poblacions del Maresme i el Vallès
són adscrites al "corregiment de Mataró". Els nuclis
habitats es dividien en ciutats, viles, llocs i quadres. Cerdanyola i
Sant Iscle eren "llocs" i Valldaura
"quadra". La
humilitat del poblament dispers local, 37 cases entre Cerdanyola i Sant
Iscle i 3 cases a Valldaura, no donaven per arribar a "vila"
(M. Sánchez, 1982:67).
Així, al cens de 1719, redactat ja en castellà, Cerdanyola i
Sant Iscle són definits, separadament, com a "lugar",
sota la jurisdicció del Marquès de Cerdanyola. Tenien 37 cases i 175
habitants (M. Sánchez, 1982:67).
Al cadastre de 1731, amb 33 cases, hom troba la denominació de
"Catastro o Repertimento
sobre del Catastro del Lugar o Término de Sardanyola", val a
dir, novament és esmentat el terme com un "lloc"
(M. Sánchez, 1982:81).
Al cens de Floridablanca (1787), Cerdanyola, que té 262
habitants i unes 40 cases disperses, apareix ja com a "poble":
"Pueblo de Cerdanyola. Que
comprende parte de la Parroquia de Sant Iscle, todo de la Jurisdicción
del Marqués de Marimón" (J. Iglèsies, 1969-I:112).
Prossegueix la denominació de poble
en diversos documents fins a començaments del segle XIX: "Pueblo de Serdañola. Lista nominal de los terratenientes de este pueblo,
vecinos de S.Cugat, que estan adeudando el Catastro y demás
estraordinario" (AHS. Cerdanyola. Cadastre, 1839?). LA
CERDANYOLA CONTEMPORÀNIA
Pascual Madoz, al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus
posesiones de Ultramar, volum VI, escrivia l'any 1847: "Cerdañola: cabeza de ayuntamiento que forma con la aldea de Valldona
(serà Valldaura?), en la provincia, audiencia territorial, c. g. y diócesis
de Barcelona (2 leguas), partido judicial de Tarrasa (2)...Tiene 36
casas, una iglesia parroquial...en este pueblo
existe un grande castillo..."
Serà ara al segle XIX, quan s'aboleix el règim senyorial i es
creen els ajuntaments, que les autoritats centrals estableixen el
municipi de Cerdanyola, amb ajuntament propi, el qual aplegava el vell
terme medieval, amb els poblaments dispersos de Sant Martí de
Cerdanyola, Sant Iscle de les Feixes i Valldaura.
Serà ara també, quan es formi el primer ajuntament que, a les
actes oficials, Cerdanyola comença a ser anomenada directament com a
"poble", sense cap adscripció medieval ni a la parròquia ni al
castell: "En el pueblo de
Sardañola a 25 de abril de 1882 reunidos en el salón de sesiones de la
Casa Consistorial bajo la presidencia del Sr. Alcalde..." (AMC.
Llibre Actes Sessions Municipals; M. Sánchez, 1984:33). Alguna vegada,
molt de tard en tard, la fòrmula emprada era "En
Sardanyola", omitint el "pueblo".
Francesc Carreras Candi, a la Geografia
General de Catalunya, volum 2, escrivia, a començaments de
segle, que "Cerdanyola, Sardanyola o Sant Martí de Sardanyola es una
vila de 162 cases ab 494 habitants de fet".
La denominació municipal de "poble"
continua vigent a totes les actes d'aquest període històric fins a
l'arribada de la República. En aquest període s'utilitza, entre 1931 i
1934, el mateix sistema "En
el pueblo de S..." i "En
S..." però, a partir del 1-8-35, tant el secretari sortint
Jaume Chillida com l'entrant Miquel Rovira, adopten la següent
denominació, "A la vila de Cerdanyola del Vallès" (AMC. Llibres Sessions
Municipals, v.14), la qual es manté vigent fins a la caiguda de la República.
La denominació de "vila"
entrarà oficialment als documents municipals l'any 1935 i es mantindrà
fins a l'actualitat.
Durant el règim de Franco, trobem que, el 8-10-40, de resultes
de la constitució del segon ajuntament, després de la guerra, es
recull a l'encapçalament de l'acta "en
la villa de Sardanyola" (AMC. Llibre Actes Municipals, v. 17),
fòrmula que es manté vigent en els anys següents fins a la mort del
general. CLOENDA
Amb aquesta ràpida ullada al passat històric de Cerdanyola, hem
pogut veure les diferents denominacions emprades per a designar el terme
local.
De les designacions, inicialment de caire geogràfic, de "lloc" i "terme"
de
Quan Cerdanyola es constitueixi en municipi, amb un ajuntament
propi, a mitjans segle XIX, la denominació oficial continuarà essent
la de "poble", la
qual serà substituïda per la de "vila",
a partir de l'any 1935, i serà emprada en aquest sentit, tant per la
República com per el règim de Franco.
BIBLIOGRAFIA AHP (Arxiu Històric de Protocols, Barcelona) AMC (Arxiu Municipal de Cerdanyola): Llibres Actes
Sessions Plenàries BOIS, Guy: La
revolución del año mil. Crítica. Barcelona, 1991 BONNASSIE, Pierre: Catalunya
mil anys enrera (segles X-XI). 2 vols.
Edicions 62. Barcelona, 1979. DUBY, Georges: Guerreros
y campesinos. Siglo XXI. Madrid, 1978. GENICOT, Léopold: Comunidades
rurales en el Occidente medieval.
Crítica. Barcelona, 1993. IGLÉSIES, Josep: El
Cens del Comte de Floridablanca (1787). Barcelona, 1969. SANCHEZ, Miquel: La
Cerdanyola Medieval. Cerdanyola, 1981
"
La
Cerdanyola Moderna. Cerdanyola, 1982
"
La
Toponímia de Cerdanyola. Cerdanyola, 1984 Per
cortesia de |