CERDANYOLA ¿POBLE O VILA?

                                                                                 
LA COMUNITAT RURAL DE CERDANYOLA

                   Durant els segles X i XI, de resultes del repoblament postsarraí del Vallès, sorgeix la comunitat rural de Cerdanyola, sota la denominació de "terminio de Cerdaniola" (M. Sánchez, 1981:209).

                   Aquesta denominació, inicialment de caire geogràfic, constitueix ja el primer indici d'una certa consciència d'agrupament col·lectiu i de comunitat diferenciada dins d'aquells primers pagesos cerdanyolencs altomedievals.

                   La comunitat rural és una creació de l'Edat Mitjana i té el seu origen "en la geografia y la vecindad y, en consecuencia, en la identidad de la actividad económica". Es tracta, doncs, d'una comunitat de camperols, amb un territori concret, que viuen relativament a prop uns dels altres, que tenen drets i deures mutus, conscients de si mateixos i tancats en certa forma en si mateixos (L. Genicot, 1993:10,11,44).

                   També Georges Duby (1978:119) recull aquest paper de la comunitat rural, de resultes de la pressió dels senyors feudals sobre els aloers, i diu que "la propiedad independiente se resistió en el marco de la comunidad aldeana naciente y de las solidaridades entre 'vecinos' que se reforzaban poco a poco alrededor de la iglesia parroquial y de la posesión colectiva de los derechos de utilización de bienes comunales".

                   D'aquells primers temps medievals, cal destacar tres fites importants: 1) l'aparició i consolidació de la veu Cerdanyola com a topònim per a designar el territori de la comunitat; 2) l'establiment de l'església de Sant Martí de Cerdanyola, a mitjan segle XI; i 3) la denominació "villa de Cerdaniola" per a designar, de tard en tard, la nova comunitat.

                   La comunitat rural del segle X estava formada per un important nucli de "pequeños propietarios alodiales" (Bois, 1991:70), és a dir, homes lliures "propietarios que podían disponer de sus bienes y enajenarlos a su antojo" (1991:53). Eren "el elemento más estable, mejor arraigado y más coherente de la sociedad aldeana" (1991:72). Pierre Bonnassie (1979-I:184, 223, 266) ho anomena "micropropietat pagesa"

                   Cal apuntar un tret final d'aquesta comunitat rural. No hi havia agrupament urbà. El poblament estava dispers, entre la muntanya i el pla. I és que no podem oblidar que "la mayor parte de la población medieval vivió en el campo" (Genicot, 1993:9).

 LES PARRÒQUIES DE CERDANYOLA

                   Al terme de Cerdanyola s'erigeixen dues parròquies medievals,  la de Sant Martí de Cerdanyola (1042) i la de Sant Iscle de les Feixes (1082) (M. Sánchez, 1981:31-33).

                   Si bé, aparentment, semblen independents una de l'altra, per la definició de límits feta l'any 1144, de resultes de la consagració de l'església de Sant Martí, queda clarament establert que la de Sant Martí abastava la totalitat del terme conegut de Cerdanyola -amb petites modificacions, molt semblant a l'actual-, adscrivint-se a si mateix el terme de les Feixes sobre el que s'estenia la jurisdicció de Sant Iscle.

                   ¿Com explicar aquesta aparent contradicció? 1) ¿què Sant Martí era mater ecclesia i Sant Iscle media ecclesia? No, ja que les dues eren esglésies parroquials. ¿Què Sant Iscle era sufragànea de Sant Martí? Tampoc, ja que aquest cas no es donarà fins el segle XIX, de resultes de les desamortitzacions eclesiàstiques. ¿Què la definició parroquial de Sant Iscle -que no es coneix- es va fer amb posterioritat a l'any 1144? Dubtós. ¿Què la definició de límits del document de 1144 es refereix només que al terme de Cerdanyola i no a la parròquia de Sant Martí? Podria ser, encara que en tot moment s'insisteix que les afrontacions són de l'església (no de la parròquia).

                   El cert és que, a partir de l'any 1042, la denominació de "terme de Cerdanyola" o "vila i terme de Cerdanyola", que portava un segle de vigència, comença a ser substituïda per la de "parròquia de Sant Martí de Cerdanyola". És, una vegada més, la "finalitat colonitzadora, independentment de la seva funció religiosa" ja que "les parròquies, igualment que els castells i els monestirs, esdevenien unes noves unitats administratives menors" i servien per a "fixar la població en el terme parroquial i a atreure més pobladors" (M. Sánchez, 1981:30). És el que Genicot diu: "al nivel local...la parroquia equivale a la comunidad" (1993:11) perquè "agrupaba a todos los habitantes" (1993:35), "infundió cohesión y fuerza en el grupo" (1993:119), "vincularon a cada cristiano a su iglesia parroquial" (1993:124) i els seus límits "eran los de la villa" (1993:39).

                   La parròquia ja no era només que un concepte religiós, sinó que ara, a mitjan segle XI i en coincidència amb la feudalització, esdevé un concepte territorial.

                   A diferència de tants llocs on el nom del sant de l'església serveix per a donar nom al poble o a la comunitat rural (Genicot, 1993:119), tant a Cerdanyola com a les Feixes, el Sant Martí i el Sant Iscle respectius, fan seus i incorporen a la denominació eclesiàstica els topònims de terme, de mitjan segle X (M. Sánchez, 1981:32).

                   La parròquia esdevé així en un dels principals factors de cohesió i maduració de la comunitat rural de Cerdanyola.

                   Des de l'any 1385 hom té constància de l'existència del "comú de Sant Martí de Cerdanyola i Sant Iscle de les Feixes", una espècie d'agrupació dels pagesos de Cerdanyola per a la defensa de llurs interessos com a col·lectivitat, contraposats gairebé sempre als del senyor feudal. La Cerdanyola medieval es pot definir, doncs com "una agrupació humana cohesionada, amb consciència i voluntat de vida col·lectiva, amb representants públics dels mateixos veïns, amb un terme geogràfic definit i estable, amb una trentena o més de masos dispersos pel terme, amb una parròquia i un castell feudal que, entre altres qüestions, tenien la tasca decisiva de fixar la població dins dels límits jurisdiccionals que coincidien amb els del terme". Hom pot parlar de "vila d'agrupació dispersa" (M. Sánchez, 1981:211).

                   La comunitat rural també va ser definida sota el concepte global d'universitat ("universitas"), a partir del segle XIII, el qual, de mica en mica, aniria substituint la villa altomedieval. La universitas aplega tots els homes majors d'edat d'un terme, més les vídues sense un fill major d'edat, els quals són conscients de ser un grup diferenciat (L.Genicot, 1993:43,81,110). Comú i universitat solen anar units i, en aquest sentit, els trobem a Cerdanyola l'any 1595, quan s'han de prendre importants decisions al voltant de la construcció d'una nova església parroquial (AHP).

 EL CASTELL DE SANT MARÇAL

                   La petita propietat agrària lliure (els alous), que s'havia estès al Vallès ran del repoblament postsarraí del segle X, va arribar al límit de les seves possibilitats a partir de l'any 1030, data en que s'inicia un canvi radical, un procés de feudalització de les relacions sòcio-econòmiques, de resultes del qual els aloers o petits propietaris van anar caient sota el domini dels senyors feudals (Duby, 1978:104; Bonnassie, 1981-II:41).

                   Cerdanyola no va escapar d'aquesta dinàmica i la casa (domo) de Sant Marçal, de l'any 1015, que comptava amb església pròpia, "ipsa ecclesia sancti Martialis", l'any 1042, esdevé ja en "castro Sancti Martialis" l'any 1135 i en possessió dels senyors de Montcada, des d'aquell any fins el de 1225 i de la nissaga dels Marimon de Plegamans, des del 1225 fins el 1837 (M. Sánchez, 1981:37, 61). La xarxa de castells defensius al Vallès correspon a tot el segle XI: Barberà (1005), Montcada (1023), Vacarisses (1023), el Far (1023), la Roca (1023), Arraona (1054), Sentmenat (1065), Vilamajor (1079) i Lliçà (1098).

                   El castell de Sant Marçal surt al segle XII com un "castell termenat", és a dir, "amb terme o demarcació jurisdiccional propi i definit". Era "un feu o un domini, amb jurisdicció", el qual comprenia el territori de les dues parròquies locals, Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola (M. Sánchez, 1981:38). Així, la denominació de "terme de Sant Marçal" o "terme del Castell de Sant Marçal" comença a fer-se present a partir del segle XIII, quan ja el poblament històric del terme, en forma d'hàbitat dispers, porta més de tres segles de presència.

                   Els pagesos, enfrontats tradicionalment al senyor del castell, preferien anomenar-se "de Cerdanyola" o "de Sant Martí de Cerdanyola", però el senyor del castell utilitza sempre la forma indicada, la que és expressió del seu domini: "terme del castell de Sant Marçal" (M. Sánchez, 1981:210).

 LA CERDANYOLA DELS TEMPS MODERNS

                   Durant els segles XVI a XIX es manté el mateix règim de relacions econòmiques entre pagesos i senyors. No és estrany, doncs, que la forma habitual per anomenar els pagesos del terme sigui la de "(nom i cognom) pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal".

                   En els diferents manuscrits consultats als arxius històrics i notarials hom troba capbreus, llibres de cúria, expedients judicials, etc., gairebé sempre en la forma esmentada. Per exemple: "Ego Isidris Domenech agla. Parrochia Sancti Martini de Sardanyola termini Castri Sancti Marcialis dioc. Barna." (AHP. Capbreu de Sant Marsal, any 1669).

                   Acabats els Àustries i entronitzats els Borbons, de resultes de la Nova Planta, Catalunya és reduïda a les lleis de la Corona de Castella. Apareix una nova divisió territorial dita "corregiment", que substitueix les vegueries, i les poblacions del Maresme i el Vallès són adscrites al "corregiment de Mataró". Els nuclis habitats es dividien en ciutats, viles, llocs i quadres. Cerdanyola i Sant Iscle eren "llocs" i Valldaura "quadra". La humilitat del poblament dispers local, 37 cases entre Cerdanyola i Sant Iscle i 3 cases a Valldaura, no donaven per arribar a "vila" (M. Sánchez, 1982:67).

                   Així, al cens de 1719, redactat ja en castellà, Cerdanyola i Sant Iscle són definits, separadament, com a "lugar", sota la jurisdicció del Marquès de Cerdanyola. Tenien 37 cases i 175 habitants (M. Sánchez, 1982:67).

                   Al cadastre de 1731, amb 33 cases, hom troba la denominació de "Catastro o Repertimento sobre del Catastro del Lugar o Término de Sardanyola", val a dir, novament és esmentat el terme com un "lloc" (M. Sánchez, 1982:81).

                   Al cens de Floridablanca (1787), Cerdanyola, que té 262 habitants i unes 40 cases disperses, apareix ja com a "poble": "Pueblo de Cerdanyola. Que comprende parte de la Parroquia de Sant Iscle, todo de la Jurisdicción del Marqués de Marimón" (J. Iglèsies, 1969-I:112).

                   Prossegueix la denominació de poble en diversos documents fins a començaments del segle XIX: "Pueblo de Serdañola. Lista nominal de los terratenientes de este pueblo, vecinos de S.Cugat, que estan adeudando el Catastro y demás estraordinario" (AHS. Cerdanyola. Cadastre, 1839?).

 LA CERDANYOLA CONTEMPORÀNIA

                   Pascual Madoz, al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar, volum VI, escrivia l'any 1847: "Cerdañola: cabeza de ayuntamiento que forma con la aldea de Valldona (serà Valldaura?), en la provincia, audiencia territorial, c. g. y diócesis de Barcelona (2 leguas), partido judicial de Tarrasa (2)...Tiene 36 casas, una iglesia parroquial...en este pueblo existe un grande castillo..."

                   Serà ara al segle XIX, quan s'aboleix el règim senyorial i es creen els ajuntaments, que les autoritats centrals estableixen el municipi de Cerdanyola, amb ajuntament propi, el qual aplegava el vell terme medieval, amb els poblaments dispersos de Sant Martí de Cerdanyola, Sant Iscle de les Feixes i Valldaura.

                   Serà ara també, quan es formi el primer ajuntament que, a les actes oficials, Cerdanyola comença a ser anomenada directament com a "poble", sense cap adscripció medieval ni a la parròquia ni al castell: "En el pueblo de Sardañola a 25 de abril de 1882 reunidos en el salón de sesiones de la Casa Consistorial bajo la presidencia del Sr. Alcalde..." (AMC. Llibre Actes Sessions Municipals; M. Sánchez, 1984:33). Alguna vegada, molt de tard en tard, la fòrmula emprada era "En Sardanyola", omitint el "pueblo".

                   Francesc Carreras Candi, a la Geografia General de Catalunya, volum 2, escrivia, a començaments de segle, que "Cerdanyola, Sardanyola o Sant Martí de Sardanyola es una vila de 162 cases ab 494 habitants de fet".

                   La denominació municipal de "poble" continua vigent a totes les actes d'aquest període històric fins a l'arribada de la República. En aquest període s'utilitza, entre 1931 i 1934, el mateix sistema "En el pueblo de S..." i "En S..." però, a partir del 1-8-35, tant el secretari sortint Jaume Chillida com l'entrant Miquel Rovira, adopten la següent denominació, "A la vila de Cerdanyola del Vallès" (AMC. Llibres Sessions Municipals, v.14), la qual es manté vigent fins a la caiguda de la República. La denominació de "vila" entrarà oficialment als documents municipals l'any 1935 i es mantindrà fins a l'actualitat.

                   Durant el règim de Franco, trobem que, el 8-10-40, de resultes de la constitució del segon ajuntament, després de la guerra, es recull a l'encapçalament de l'acta "en la villa de Sardanyola" (AMC. Llibre Actes Municipals, v. 17), fòrmula que es manté vigent en els anys següents fins a la mort del general.

 CLOENDA

                   Amb aquesta ràpida ullada al passat històric de Cerdanyola, hem pogut veure les diferents denominacions emprades per a designar el terme local.

                   De les designacions, inicialment de caire geogràfic, de "lloc" i "terme" de Cerdanyola, dels segles X-XI a les més institucionals de "parròquia de Sant Martí de Cerdanyola" i de "castell de Sant Marçal", dels segles XI-XVIII, arribarem, amb la Nova Planta, primer a la de "lloc", a partir de 1719 i, després, a la de "poble", a partir de 1787.

                  Quan Cerdanyola es constitueixi en municipi, amb un ajuntament propi, a mitjans segle XIX, la denominació oficial continuarà essent la de "poble", la qual serà substituïda per la de "vila", a partir de l'any 1935, i serà emprada en aquest sentit, tant per la República com per el règim de Franco.                                           

  

BIBLIOGRAFIA

AHP (Arxiu Històric de Protocols, Barcelona)

AMC (Arxiu Municipal de Cerdanyola): Llibres Actes Sessions Plenàries

BOIS, Guy: La revolución del año mil. Crítica. Barcelona, 1991

BONNASSIE, Pierre: Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). 2 vols.

                  Edicions 62. Barcelona, 1979.

DUBY, Georges: Guerreros y campesinos. Siglo XXI. Madrid, 1978.

GENICOT, Léopold: Comunidades rurales en el Occidente medieval.

                  Crítica. Barcelona, 1993.

IGLÉSIES, Josep: El Cens del Comte de Floridablanca (1787). Barcelona, 1969.

SANCHEZ, Miquel: La Cerdanyola Medieval. Cerdanyola, 1981

                  "                      La Cerdanyola Moderna. Cerdanyola, 1982

                  "                      La Toponímia de Cerdanyola. Cerdanyola, 1984

 

 Per cortesia de
  Miquel Sánchez

(historiador)