MASIES DE CERDANYOLA DEL VALLÈS


CAN ALTIMIRA
El Mas Altimira va construir-se a principis del segle XX. Actualment  de l'antic mas no en queda gairabè res. El nom d'Altimira és el cognom d'una família que posseia aquest mes des del segle XVI. Segons notes de la distribució dels masos, al segle XV, aquest rebia la denominació de "Mas Campañá"
 L'últim propietari era J.Altimira i Roca.  Després de la seva donació a l'Ajuntament va albergar la Biblioteca Municipal fins al març de 2015. Avui la totalitat d'aquesta finca està parcel.lada i lo que eren camps i vinyes son habitatges.
 
CAN BANÚS
 
S'entra dins el pati per una porta de ferro; aquest pati és relativament gran; tancava tot el clos amb parets, i té uns porxos a la dreta que servien per al bestiar, i un gran terrat o mirador; això és l’únic que encara subsisteix dels temps del mas. A l’esquerra hi ha la gran casa que servia per als propietaris, la qual no van acabar de construir.
Al costat mateix hi havia el mas, que va ésser derruít pels anys 1925, estava abandonat i oferia perill d’anorrear-se; nosaltres recordem aquest mas dels temps en qué hi havia tota l’activitat i el moviment de la casa habitada. No ens ha estat possible trobar-ne cap fotografia, però direm que era de la mateixa arquitectura que els que avui subsisteixen: porta d’entrada a punt rodó, teulada a dos pendents; interior-ment, la mateixa disposició de tots els altres.
Aquest mas havia pertangut molt de temps a la família Coll del mas Coll; l’any 1770 es troba el “mas Banús de Joan Coll de Cerdanyola». El nom Banús és el cognom d’una família que en fou propietària: a mitjan segle XVIII s’esmenta un Pau Banús.
Aquesta finca pertanyia últimament als hereus de Jaume Gonzalez, família emparentada amb la dels Mariner del mas Xarau.
En morir la vídua Gonzàlez, les qüestions i plets entre els hereus van fer que acabés aquest mas essent venut a subhasta; els primers propietaris que van adquirir-lo van vendre la major part del terreny parcel'lant-lo en solars; avui sols depenen d’aquest mas unes poques quar- teres dc conreus i vinyes.
El propietari l'any 1948 era Narcís Bros i Forrellac, domiciliat a Sabadell.   
 
LA FARIGOLA
Aquest mas és dels que menys han sofert els efectes de les reformes que s’han anat fent a les masies per habilitar-les a les necessitats de cada moment. La façana és l’edificació característica de les masies dels segles XV i XVI; a més dels finestrals gòtics, lli ha la disposició de la teulada amb dos pendents, la barbacana i el portal d'entrada a punt rodó. Sembla, per les parets que encara hi ha, que aquesta masia fou de les de pati tancat.
La denominació de “La Farigola” la trobem, segons la nostra opinió, en que quan aquests terrenys eren poblats de boscos s’hi criava molta d’aquesta planta tan olorosa, més que no pas pel cognom Farigola, d’algun antic propietari.
Un document de l’any 1796 parla de “La Farigola d'En Biber”. Tenim una altra referència d’un document de delimitacions que diu: “terres de Pere Pallarès de la frigola...” Els actuals propietaris (any 1948) eren els germans Constanzó, domiciliats a Barcelona.  (Font : Jaume Mimó i Llobet) 
 
CAN SERRAPARERA
 
Continuant amb la revisió de les masies de Cerdanyola (les fotografies podrien datar-se de 1948) trobem la masia de Serraparera, l'edificacióutilitzada pels masovers. Es pot observar a travès del punt rodar de la porta d'entrada que pertany a l'estil dels primers temps de l'establiment de les masies.
El nom Serraparera prové del cognom d’una família que va posseir-lo durant molt de temps: l’any 1651 trobem el nom d’una Maria Serraparera en un document de capítols matrimonials. En aquesta època foren incorporats a aquest mas quatre altres masos antics: el mas Morató, el mas Cabot, el mas de Santa Llúcia i el mas Saltells. De les edificacions d’aquests masos no en queda vestigi; tampoc hi ha record de l’emplaçament.
L’any 1770 aquesta finca és en poder del doctor Josep Deu. i al 1844 es adquirida per en Ramon Tort.
 
 
CAN CERDÀ
 
Aquest mas és anomenat de diferents maneres: Mont- cerdà, Cerdà, Cerdà del Bosc.
Les notes que es donan d’aquesta masia van ser facilitades per l’actual propietari, senyor Estalella (1948)
Sembla que aquesta casa era ja edificada l’any 1112; va formar part de la quadra de Valldaura, i fou un dels punts de defensa de dit palau.
L’any 1426 va adquirir-la En Joan Cerdà, a qui li fou concedida pel rei Alfons el Savi per acció de guerra, i l’any 1671 en Pere Cerdà la va reconstruir. El 10 de juny del 1736 va adquirir-la En Jeroni Duran, qui també va fer-hi reformes.
El 14 de desembre del 1844 va passar a mans de Josep Xavier Lluch; el 7 de juliol del 1858 passa a la seva filla Matilde Lluch, la qual va cedir-la al seu marit, Ignasi Rodó i Serra (1869), qui va fer-hi reformes, deixant-la, aproximadament, tal com és avui. L’any 1872 Ignasi Rodó va vendre-la a Feliu Estalella Rodó. L’any 1906 En Ramon Estalella i Constans va ampliar-la fent-hi una casa al costat, i en la part que servia de celler hi ha una petita capella dedicada a Nostra Se¬nyora del Roser.
La façana principal és orientada a sol-ixent. La casa és de pati tancat per altes parets i ample barri d’entrada.
Aquesta finca té assignades 39 hectàrees de secà i bosc.
L'any 1948 els propietaris eren els germans Estalella i Rodó, domiciliats a Barcelona. (Font : Jaume Mimó i Llobet) 
 
CAN CATÀ
 
Aquest mas no conserva, exteriorment, res d'aparièn-cia vella, i interiorment conserva la mateixa disposició ca¬racterística de les masies dels segles XV i XVI. L’estructura de les teulades és la mateixa primitiva, amb pendent als costats; els portals d’entrada al mas, a punt rodó, cre¬iem són dels primitius temps.
A principis del segle actual van fer-se moltes reformes a la part exterior, i al mateix temps van habilitar-se les habitacions del pis per al propietari, deixant la planta baixa per al masover o guarda de la finca. Aquestes reformes foren portades a cap per En P. Gil. En morir aquest, el seu fill i successor, En Leopold Gil, va emprendre una sèrie de reformes que convertiren aquesta finca en un veritable parc i lloc de caça. (Segons una pintura, que suposem de finals del segle XVIII, i quan era propietari del mas el noble En Ramon de Llordella, ja en aquells temps era punt de reunió de gent de la noblesa que hi anava a caçar.)
No havem pogut esbrinar l’origen del nom Catà, el qual podria ésser el cognom d’algun antic propietari.
La propietària al 1948 era Elisa Nebot Torrens, vídua d’En Leopold Gil, domiciliada a Barcelona. La façana principal és orientada a migdia. Aquesta finca te assigna¬des 100 hectàrees de bosc, secà i vinya.
 
CAN ALTAYÓ
 
Aquest mas conserva tot el caràcter de l’època: porta d’entrada a punt rodó dovellat, barbacana i la teulada a dos pendents, amb el carener perpendicular a la façana. Interiorment, la disposició general de tots els altres masos del terme.
Sembla que poques modificacions ha sofert des de molt de temps: fa uns vint-i-cinc anys es va fer tot el teulat nou, però conservant la mateixa disposició que ja tenia abans.
Al segle xvi és anomenat el mas Altalló. ¿Serà aquest nom el que haurà arribat, transformant-lo, fins a la família Altayó? Aquesta família va posseir el mas fins a finals del segle passat. Un document de l’any 1738 parla de Francesc Altayó.
Al safareig que hi ha sota mateix del mas, on surt l’aigua de la mina que serveix per rentar i al mateix temps aprofitar-la per regar les terres del costat, hi havia una petita font amb una inscripció sobre rajoles de València que indicava que aquelles obres eren fetes en vida de Pere Altayó.
De principis de segle fins fa poc, aquest mas va pertànyer a la família de Pere Turull, de Barcelona. El propietari actual (any 1948) és Ramon Sabaté i Pons, domiciliat en aquesta vila. La façana principal és orientada a migdia. 
 (Font : Jaume Mimó i Llobet)
 
 
CAN CODONYÉS.
 
El mas Codonyes conserva exteriorment les característiques dels masos en general, però, amb senyals d’haver estat reformat: carener perpendicular a la façana i pendents als costats; interiorment, la disposició general.
Sembla que en temps de la nostra guerra amb els francesos fou cremat i mig arruïnat; més tard va tornar a cremar-se.
Aquest cognom l’havem trobat escrit de dues maneres: Codonyés i Codonés; creiem que el més adient és el primer, per haver-lo trobat escrit en un document de l’any 1546, en el qual es confirma a Antoni Codonyés la possessió del susdit mas, que ja el posseíen els seus avantpassats.
La propietària actual ( any 1948) era Maria Codonyés i Nogué, domiciliada al mateix mas. La façana principal és orientada a sol-ixent. 
 
CAN OLIVÉ
Can Olivé encara conserva l’antiga entrada amb el seu barri típic. L’estructura general del mas és: porta d’entrada a punt rodó, teulada a dos pendents, barbacana clàssica; interiorment, com totes les masies del terme. 
EI pati és tancat per altes parets de pedra. L'any 1725 era propietari d’aquest mas Enric Deu, i en 1770 trobem com a propietari Miquel Pujol i Oliver; per tant, el nom del mas és el cognom d’un dels antics propietaris. 
Als voltants de l’any 1920 va ésser comprada aquesta finca a Josep Feijó, pels germans Riera, els quals l’han parcel- lada i han venut els solars, havent-li donat el nom de Montflorit. Avui aquest mas ha estat objecte de moltes reformes, i les afegidures i sobretot la modificació de la façana li ha fet perdre tot el caràcter. Aquest mas està tot envoltat d’edificacions i cases d’estiu, havent perdut el seu objecte de mas de producció agrícola.
La façana principal és orientada a ponent. No té consignació del cadastre per haver estat par- cel'lada gairebé tota la finca.
Els propietaris actuals (any 1948) del mas són els germans Isidre i Lluís Riera, domiciliats a Barcelona.  
 
CAN FATJÓ DEL MOLI
 
El cognom Fatjó és molt antic, puix als segles XIV i XV ja es parla dels Fatjó. Jo crec que, ja abans, aquell Ramon Faió que va signar l’acta de la consagració de la primera església parroquial a can Bramona, ¿no podria ésser que fos un Fatjó? Això era l’any 1144. També el mas Fatjó va anomenar-se «Fatjó de les Pas-sadores», per haver-hi hagut un pont o pas al riu Major de propietat d’aquesta família, que anava a Barcelona per can Bramona i Valldaura (suposem que era l’anomenat camí ral en alguns documents). Més tard va denominar-se Fatjó del Molí per haver construït un molí al peu del riu.
La façana principal és orientada a migdia. A darrers del segle IXX va construir-se la casa-torre en què viuen els propietaris; aquest edifici és de construcció quadrada, planta baixa i pis, de bones proporcions i bon gust.
El propietari al 1948 era Domingo Fatjó i Vallès, domiciliat al mateix mas. Té assignades 86 hectàrees de regadiu, secà i bosc.  
 
CAN BAYELL
 
Continuant amb el repàs de les Masies del terme de Cerdanyola del Vallès que al 1948 va publicar en Jaume Mimó arribem al mas Bayell.
"Com que s'hi han fet, en el decurs del temps, moltes modificacions és difícil de precisar l’època de cada una d’elles, o sigui de cada cos d’edificació afegit.

El propietari actual a principis de segle va començar d’aprofitar els coberts i demés anexos del mas per fer-hi reformes i convertir-los en plantes i pisos per a llogar, sobretot a famílies que van a passar-hi l’estiu. Per tant> avui aquest mas és transformat del tot.
El cognom Bayell el trobem escrit amb diferents for¬mes: Bayell, Bahell i Vaell.Baell és el cognom d’una família que va posseir aquest mas molt de temps. L’any 1785 trobem en un document el nom de Joan Baell.
El propietari al 1948 era Joan Miró i Padró, domiciliat al mateix mas.  (Font : Jaume Mimó i Llobet) 
 
LA BEGUDA
 
La denominació de "La Beguda" s’originà per estar situat al peu mateix de l’antic camí que anava de Barcelona a Terrassa per Sabadell (l’actual carretera N-159) passa aproximadament pel mateix traçat antic); era un punt de parada dels traginers i un dels varis Hostals que hi havia al llarg del camí. En un document antic de delimitacions de finques (1770) se l’anomena “Hostal de La Beguda”.
Aquest mas formà part del patrimoni de la ciutat de Barcelona, sobre el qual hi tenia jurisdicció, per compra feta, l’any 1560, a en Bernat de Marimon, senyor de Sant Marçal, de les terres de La Beguda d’En Tiana, més tard va passar a mans de particulars, i al 1948 pertany a Jaume Oliva i Serra, domiciliat a Barcelona.
De les edificacions antigues no en queda gairebé res; les reformes de què ha estat objecte han fet desaparèixer tot el seu caràcter primitiu. D’aquells temps sols hi ha part de les parets que tancaven el pati i els cellers.
En fer-se la nova construcció va ésser destinada la planta baixa per als masovers, en tant que són reservades les habitacions del primer pis per al propietari. Aquest casal és de construcció moderna: teulada a dos vessants i una gran terrassa-mirador amb balustrada.
 (Font : Jaume Mimó i Llobet)
 
 
CAN LLOSES
 
Continuant amb el repàs de les Masies del terme de Cerdanyola del Vallès que al 1948 va publicar en Jaume Mimó i Llobet, arribem a Can Lloses. Aquest mas és també antiquíssim, però reformat vàries vegades, segons les necessitats dels temps, puix cal tenir en compte que durant la guerra contra els francesos van ésser tots aquests masos molt molestats i incendiats alguns d’ells. Els francesos van intentar varies vegades travessar aquestes muntanyes per motiu de poder entrar a Barcelona, i sempre l’esforç dels nostres camperols, ajudats per les forces del govern, van fer-los fracassar, i per això ells es revenjaven incendiant i cremant els poblats; de la susdita parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes van desaparèixer, degut a aquestes cremes, alguns masos, en ésser abandonats per haver estat convertits en un munt de runes.
Aquest mas només conserva l’estructura general interior, però exteriorment sols pot tenirse en compte el portal d'entrada, que és a punt rodó; la teulada no obeeix les regles d’aquells temps.
Els coberts anexos de la part esquerra entrant són relativament moderns.
El nom de mas Lloses és antic. En documents del segle XVIII són anomenats els germans Miquel i Marià Lloses, i en un altre document s’anomena Antoni Lloses; per tant, Lloses és el cognom d’uns antics propietaris del mas.
La façana principal és orientada a sol-ixent. Aquesta finca té assignades, incloent-hi el mas Fermí i el mas Magre, 172 hectàrees de secà i pins.
Els propietaris actuals de la finca Lloses van fer construir, fa uns vint-i-cinc anys, una casa-torre per a llur ús dalt de la muntanya que ve davant per davant del mas Lloses, posant-li el nom de Bones Hores. Per anar a aquesta casa-torre es segueix el camí que va faldejant la muntanya, i en arribar dalt d’un replà, a l’esquerra hi ha un camí (pas tancat amb una cadena), el qual porta planejant fins a la dita casa. Aquesta casa, que té l’estructura de ciment armat, no encaixa, per la seva arquitectura, amb el paisatge.

Aquest mas només conserva l’estructura general interior, però exteriorment sols pot tenirse en compte el portal d'entrada, que és a punt rodó; la teulada no obeeix les regles d’aquells temps. Els coberts anexos de la part esquerra entrant són relativament moderns.
El propietari a l'any 1948 era Lluís Bertrand i Comes, amb domicili a Barcelona. La façana principal és orientada a sol-ixent.
Els propietaris actuals de la finca Lloses van fer construir, fa uns vint-i-cinc anys (1923), una casa-torre per a llur ús dalt de la muntanya que ve davant per davant del mas Lloses, posant-li el nom de Bones Hores. 
 
BONES HORES
 
Aquesta casa, que té l’estructura de ciment armat, no encaixa, per la seva arquitectura, amb el paisatge. (Font : Jaume Mimó i Llobet) 
CAN FERMÍ 
 
Continuant amb el repàs de les Masies del terme de Cerdanyola del Vallès que al 1948 va publicar en Jaume Mimó i Llobet, arribem al mas Fermí. Per l’estructura i forma de les edificacions, aquest mas pot dir-se que ha estat edificat en etapes; la part central pot considerar-se com la més antiga, per la teulada i la barbacana; després van afegir-hi el cos del costat a més altura, i les quadres i coberts per al bestiar.
L’apariència del mas és modesta, però té tot allò que és necessari per al fi al qual està destinat; és dintre de tots els masos del terme el més petit dels habitats.
Conserva el nom de mas Fermí per haver estat propietari Fermí Viñals, a principis del segle passat; més tard passà a mans d’un tal “Avelino”, i al començament del segle XX fou incorporat al mas Lloses per haver-lo comprat B. Bertrand, incloent-hi també el mas dit “Can Magre” (1), del qual en queden encara les parets derruídes.
Aquest mas pertany  (any 1948) a Lluís Bertrand i Comas.
(1) El nom de "Magre"és el d'un antic masover que, de petit, era molt prim i esquifit, i van posar-li el sobrenom de "Magre". (Font : Jaume Mimó i Llobet) 
 
CAN COLL
Per l’emplaçament, aquesta masia té una situació magnífica, puix des d’ella s’albira tot el Vallès, des del Besòs, Montseny, Sant Llorenç, Montserrat i Sant Cugat. Es un dels masos més grans; sembla que ha estat objecte de moltes reformes durant el decurs dels segles, però no ha deixat de perdre el seu caràcter de casa de camp; tota la seva estructura interior és la mateixa de les altres masies.
Té un gran pati tancat, amb edificacions per a totes les necessitats dels temps; havem de tenir en compte que és la finca de més cabuda del terme; els seus boscos són immensos.
Abans del segle XVI tenia per nom el mas Portell; al segle XVII ja es parla de la família Coll, que va posseir aquesta finca molt de temps. Sembla que després va passar per varis propietaris, fins que l’any 1928 va passar a mans dels actuals. El nom de Coll és, com havem dit, procedent del cognom d’un dels propietaris.
Els actuals propietaris han fet moltes reformes, tant al mas com a la distribució de les terres de cultiu. Aquesta finca tenía asignades 238 hectàrees de secà, regadiu i bosc.
La propietària l'any 1948 era Maria Espasa i Rius, vídua de J. Serra, domiciliada a Barcelona. En la actualitat acull un dels centres d'educació ambiental del Parc de Collserola. 
 
XERCAVINS - CASTELLÓ
Arribem a can Xercavins. Aquest mas es compon de dues edificacions, l’una més antiga que l'altra: la primera entrant serveix de coberts i quadres per als animals i celler per al vi, i la segona és pròpiament el mas actual.
Aquest mas conserva com a nota característica el portal a punt rodó amb dovelles i els muntants de les finestres. Interiorment té, en part, la disposició de totes les altres; gran entrada, i departaments als dos costats; al fons, l’escala.
Cal remarcar el pou d aigua al peu mateix del portal d’entrada al mas.
La façana de migdia està situada al peu mateix de la pendent que fa el terreny sobre la riera o riu Major; sembla que part de l edificació que hi havia va ésser derruída.
No hi ha senyals d’haver estat aquest mas de pati tancat amb parets; de totes maneres, al davant mateix hi ha una construcció o cobert per als carros, que fa pensar si en algun temps podia ésser lligada amb la casa per una paret. 
A aquest mas, com havem dit, se li donen les dues denominacions de Xercavins i Castelló; la més antiga és la de Xercavins, per ésser el cognom d’uns antics propietaris del mas: al segle xvm (1785) es parla de la pubilla Rosa Xercavins. 
Castelló és la denominació que va donar-se a principis del segle actual, per haver-hi hagut uns masovers procedents d’un altre mas que es deien Castelló, del poble de Masrampinyo (Montcada). El propietari actual (1948) és Joan Costa i Comellas, amb domicili a Sant Vicens dels Horts.  (Font : Jaume Mimó i Llobet)
 
 
CAN COSTA
Continuant amb el repàs de les Masies del terme de Cerdanyola del Vallès que al 1948 va publicar en Jaume Mimó i Llobet, arribem a can Costa.  S’entra al pati d’aquest mas per un ample barri de fusta, de construcció moderna.
En aquests moments s’està procedint a unes reformes que canvien tota l’estructura del primitiu pati; fins ara sols comprenia l’amplada del mas i la llargada d’uns coberts que hi ha a la dreta entrant.
El mas, pròpiament dit, fins ara no ha estat modificat. La façana principal no conserva res de l'estructura dels temps antics; per la seva arquitectura sembla de mitjan segle passat. Interiorment també ha estat modificat; de totes maneres, les parets principals són les de l’antic mas. Entrant a la dreta hi viuen els masovers; els propietaris tenen l’entrada principal pel mig de la façana.
La denominació de can Costa, o mas Costa, que es dóna a aquesta masia, és ja de molt temps; és el cognom d’uns antics propietaris.
De principis del segle XVIII havem llegit un testament d’Eulàlia Costa, vídua de Francesc Costa i Austrell, propietaris; suposem que eren els propietaris d’aquest mas, per signar-hi els testimonis domiciliats a Sant Cugat.
Els propietaris actuals el posseeixen des de l’any 1945, i, com ja havem dit, hi ha un pla de reformes que canviarà per complet l’estructura d’avui.
La façana principal és orientada a migdia. Aquesta finca té assignades 42 hectàrees de secà, vinya i bosc. La propietària actual (1948) és Joaquima Alegre i Balcells, domiciliada a Terrassa.  
(Font : Jaume Mimó i Llobet)
 
 
FATJÓ DELS URONS
La façana d’aquest mas és molt interessant: des del portal a punt rodó dovellat, amb les dues finestres petites amb reminis-cències gòtiques, a les tres finestres centrals renaixentistes, i els restos d’esgrafiats, fa que tota ella sigui plena de modifica-cions i reformes. Un dels plafons dels esgrafiats porta la data de l’any 1803, Domingo Margenat. Una altra data més posterior, de l’any 1875, és la de la nova tanca del pati i reformes interiors el mas per Joaquim Margenat.
La disposició i forma del mas és la típica de l’època; a més de la porta d’entrada i finestrals, hi ha la forma de la teulada, a dos pendents, amb carener perpendicular a la façana, barbacana, etc. Com tots els altres del terme, a la part de darrera i als costats hi ha coberts i cellers per a l’elaboració i conservació del vi i altres necessitats del camp.
Aquest mas té la particularitat que, com és situat quasi al final del terme amb Sant Cugat, pertany per als efectes civils a la nostra vila i per als efectes eclesiàstics a Sant Cugat, o com vulgarment es diu: “De vius a Cerdanyola i de morts a Sant Cugat.”
Fatjó dels Urons és motivat per haver-hi hagut plantat antigament un uró o auró (arce en castellà), arbre d’una fusta molt forta, davant el pati del mas. En un testament de l’any 1270 signa un Isidre Fatjó dels Urons; l’any 1520 una pubilla Fatjó dels Urons es casa amb Isidre Margenat, cognom que arriba fins a l’actual propietari. L’Isidre Margenat va adquirir i afegir al mas dos de més petits: el mas Farrerons, que era una parada i ferreria al peu mateix de l’antic camí de Sant Cugat a Sabadell, i el mas Baixadors, meitat del terme de Sant Cugat i meitat del terme nostre. El propietari actual (1948) és Joaquim Margenat i Cusi, domiciliat al mateix mas.   (Font : Jaume Mimó i Llobet) 
 
FATJÓ DELS XIPRERS
 
Aquest mas és compost de vàries edificacions: casa per als masovers, casa per a uns treballadors de la finca i gran casa per als propietaris; hi ha també una capella i grans coberts per a la cria d’animals, tot tancat dintre d’un gran clos.
La part d'edificació que avui es troba més antiga és la aquestes cases; té un pati tancat que s’hi entra per un ample i alt portal. Al costat mateix hi ha un altre portal que comunica amb un gran pati tancat; hi ha a la dreta una vivenda i en el fons uns grans coberts per a la cria de bestiar.  A la casa dels propietaris s’hi entra per un gran barri amb portes de ferro i pati tancat per altes parets; hi ha l’era al davant, i a l’esquerra de la porta del barri l’entrada a la capella.
Aquesta casa ha sofert moltes modificacions, per les referències que havem trobat anotades a la mateixa façana: a la porta de fusta d’entrada al pati hi ha una data del 1702; a la façana de la casa hi ha a cada banda del portal una inscripció: «Feta en vida de Jaume Fatjó dels Xiprers, 1790»; «Renovada en vida de Tomàs Fatjó dels Xiprers, 1848»; a la reixa que hi ha sobre la porta d’entrada al pati, una altra data, 1859; sobre la llinda de la porta d'entrada a la capella, una altra del 1841.
L’arquitectura d’aquesta casa és simple, però escaient; encaixa molt bé amb el pati, dóna la sensació de benestar i acolliment.
Hi ha els xiprers que caracteritzen el mas. Sembla que el nom Xiprers prové de que sempre davant del mas hi ha hagut plantats xiprers. Segons la tradició, antigament els pelegrins, els quals es traslladaven d’un poble a l’altre, quan passaven per davant d’una casa o masia on hi havia un xiprer sabien que això era senyal d’acolliment i estada. La propietària actual (1948) és Àngels Fatjó i Pi, domiciliada a Barcelona.    (Font : Jaume Mimó i Llobet)  
 
CAN MITJANS 
 
(1) Mas antic
(2)  Masoveria.

(2) Aquesta casa és relativament moderna, puix fou construïda a principis del segle actual, en ésser abandonat el mas antic per amenaçar ruína (1).
No té cap de les característiques de les nostres masies, puix fou una còpia de l’arquitectura rural francesa i al mateix temps se sembla als edificis de les estacions del ferrocarril (els del poble ja en diem l'estació). És una llàstima, perquè el paisatge es mereixia una altra cosa.
El mas pròpiament dit l’havem conegut nosaltres ja quasi completament enrunat; estava edificat en un petit replà que hi ha al darrera de l'actual; va ésser completament enrunat en passar la finca a mans de l’actual propietari (1943).
A uns dos-cents metres darrera del mas, el propietari actual hi ha edificat la casa-torre per al seu ús; pel seu estil aquesta casa és de bon gust i al mateix temps encaixa amb el terreny.
D'aquest mas tenim poques referències, però pel nom que porta havem de deduir que deu ésser el cognom d’un antic propietari; sols havem trobat en un document de delimitacions, del segle xvi, la referència en llatí que diu: “...torrens qui decendit de domo den Mitjans antiquitus...’’
L’any 1942 pertanyia a la família de Josep Torres, de Sabadell. La propietària actual (1948) és Emília Jover i Bardolet, domiciliada a Barcelona. La façana principal de la masoveria és orientada a migdia.
 
CAN MIRÓ 
 
S’entra dins el pati per un ample i alt portal; aquest pati és relativament petit, envoltat per altes parets de pedra; a l’esquerra entrant hi ha uns porxos per als carros i altres estres.
La façana principal és de les més ben conservades: el portal, a punt rodó dovellat; els muntants i llindes de les dues finestres del pis, molt característiques; al mig de la façana hi ha el clàssic rellotge de sol; cal remarcar els seients de pedra als costats de la porta d’entrada al mas. La disposició interior és la de tots els de l’època; la planta baixa és poc utilitzada, s’habilita la part dreta per als masovers. Les altres dependències de la planta baixa s’aprofiten per a magatzems de llegums i demés productes del camp.
No tenim moltes referències d’aquest mas. Un document de principis del segle xvm parla de la família Miró. L’any 1727 una escriptura anomena Lluís Miró.
El propietari actual (1948) és Fèlix Llobet i Ustrell, domiciliat a Sabadell. En la actualidad forma part de l'Universitat Autònoma 
 
CAN PLANAS 
S’entra dintre el pati d’aquest mas per un ample barri de fusta; sobre la llinda, una data, 1901; aquest pati és tancat per altes parets de pedra i tàpia. Dreta i esquerra, coberts per al bestiar i cellers per al vi.
La façana d’aquest mas és del tipus característic de les masies del segle XV: portal d’entrada a punt rodó amb dovelles, finestrals amb muntants i llindes de pedra, teulada a dos pendents i barbacana. Interiorment és la mateixa disposició de tots. Al costat i darrera, més corrals i cellers per al vi.
Documents del segle XV ja parlen del mas Planas. Sembla que en aquella època era propietari del susdit mas un propietari de cognom Planas. Una pubilla Planas va casar-se amb un Salvany de Sabadell.
Essent propietari d’aquest mas En Salvany, aquest va adquirir-ne un altre que hi havia a prop, antigament anomenat mas Cabanés o Cabanyes, del qual sols en queden derruídes parets en mig d’un camp que hi ha davant del mas Planas.
El propietari actual és Josep Margenat Tobella, successor directe dels Planas i Salvany, domiciliat a Barcelona. La façana és orientada a sol-ixent.
 
CAN XARAU 
 
La façana d’aquesta masia és potser la que ha estat més ben conservada, o sigui que sempre hi ha hagut l’encert que quan s’han fet reformes ha estat respectada; avui pot mirar-se com a model de bon gust, i al mateix temps la seva situació fa que pugui ésser ben vista per tothom.
Interiorment conserva intacta tota la disposició primitiva; sols s’han fet les reformes que les necessitats dels temps exigeixen pel viure.
Aquest mas antigament devia tenir un altre nom, perquè el de Xarau és el cognom d’una família que, segons les notes que havem trobat, hauria d’haver-lo adquirit als últims del segle XVII o principis del XVIII.
L’any 1658 trobem un Francesc Xarau, «masover del castell». L’any 1722 hi ha una Mariagna Xarau. L’any 1770 trobem En Felicià Xarau, que, segons una inscripció que hi ha sobre la llinda del portal d’entrada al menjador, va fer les obres de reforma del mas (la inscripció porta una data difícil de precisar, però creiem que serà l’any 1743; sobre la llinda d’una de les finestres del pis porta la data del 1744.
Sembla que aquest cognom es perd de seguida i s’entronca amb la família Mariné, puix l’any 1774 trobem un Josep Mariné Xarau. El propietari actual (1948) és el successor directe d’aquest Mariné: En Josep Mariné i Mogas, amb domicili al mateix mas. Aquesta finca ha estat quasi tota ella parcel'lada, havent quedat el mas ja dins el poblat. La façana principal és orientada a migdia. 
 
CAN DOMÈNEC
 
Aquest mas és de pati descobert; no hi ha indicis d’haver estat tancat amb parets, però creiem que en els seus temps primitius devia d'estar-ne, pel fet d'estar situat en un paratge molt isolat.
Exteriorment conserva l’estructura general: porta a punt rodó, barbacana clàssica i el teulat a dos pendents amb el carener perpendicular a la façana; interiorment, la mateixa disposició de tots.
Pels costats hi ha uns coberts i porxos per al magatzematge dels productes de la terra i per a l’acolliment del bestiar. A la part de darrera hi ha els cups per al vi.
Sembla que aquest mas al segle XVI havia tingut la denominació de mas Barnich.
Un document de l’any 1736 parla d’un tal Benet Domènec; el nom actual del mas és el cognom d’aquesta família.
S’explica una anècdota d’un Domènec. Es diu que era una família molt rica, i que quan la construcció de l’església avui dita «vella» va pagar, durant tot el temps que van durar les obres, el jornal diari d’un paleta.
Aquesta família va pagar la campana major i que va ésser fosa a la mateixa propietat; es diu que l’avi Domènec quan la fonien hi anava tirant monedes d’or perquè tingués més bon dring, i que quan ja estava quasi fosa va sortir de la casa amb la barre-tina plena de monedes i les hi va tirar, aconseguint d’aquesta manera que tingués un bon dring i gran sonoritat.
El propietari actual (1948) és Antoni Llobet i Mates, domiciliat al mateix mas.
 
CAN MAGRANS
S’entra dins el pati per un ample i alt portal, envoltat per parets de pedra i tàpia; aquest pati és de grans dimensions.
El mas és tot envoltat d’edificacions auxiliars: grans porxos, corrals i cellers per a l’elaboració i conservació del vi; avui moltes d’aquestes dependències són mig enrunades per hàver perdut llur utilitat.
Aquest mas, que és un edifici de grans proporcions, conserva tot el tipus dels seus primitius temps: porta d’en-trada i balcó central amb muntants de pedra, teulada a dos pendents, carener perpendicular a la façana,
barbacana. A la part esquerra i a la planta del pis hi ha unes edificacions d’època relativament moderna, és la galeria porticada a ponent.
Interiorment, la disposició general de tots els altres del terme. De les referències que tenim d’aquest mas són unes de T any 1696 en les que s’anomena un tal Bartomeu Magrans, propietari, però sense dir de quin mas. Però de totes maneres creiem que aquest és el cognom que ha donat nom al susdit mas.
El seu propietari actual (1948) és Baltasar de Bacardí, domiciliat a Barcelona. La façana principal és orientada a migdia.
 
CAN CORDELLAS
S’entra dins el pati d’aquest mas per un ample i alt barri; és potser el pati tancat més gran de totes les masies, sobretot tenint en compte la no utilització per a coberts i dependències anexes; tot ell és tancat per altes parets de pedra.
Aquest mas ha estat tot ell completament reformat; de l'antic sols en queden les parets mestres interiors. A mitjan segle passat, (sXIX) essent propietària d’aquest mas la família Bielsa Castillon, van fer-se les galeries porticades que envolten tot el mas, i a l'ensems va construir- se la casa per als masovers al peu mateix de la porta d’entrada al pati.
Actualment és el mas més gran de tots els del terme, i exteriorment és d’un estil atractiu i inconfusible amb cap dels altres masos. Interiorment són un seguit de corredors, dependències, habitacions, sales, etc., que fa que el que entra per primera vegada dins d’aquesta casa quedi desorientat. Es el producte de les vàries reformes i acoblaments que s’han fet. Pel costat esquerre i dar¬rera hi ha els cellers i els cups per a lacondicionament del vi.
La meitat d’aquesta finca està parcel'lada, sols queda el camp anomenat “la clota”; darrerament han estat venuts a les manufactures Uralita tots els terrenys que quedaven de la part urbanitzada i terrenys de cultiu; havent-hi construït aquestes una fàbrica i fet camps d’esports; dins d’aquesta finca hi havia l’anomenada font d’Adam i Eva, que avui (1948) pertany a les manufactures Uralita.
El nom Cordelias és el cognom d’una família que va posseir el mas; d’això tenim dues referències: una de l'any 1666, en què va casar-se a la capella d’aquest mas el noble Galceran de Cordellas; i una altra de l’any 1796, en la que es parla del masover de Cordellas. El propietari actual (1948) és Joan Alfonso i Sans.
 
CANALETES
 

Aquest mas exteriorment conservava el tipus de masia amb la teulada a dos pendents i portal d’entrada a punt rodó; interiorment en aquests últims temps estava molt fet malbé.
Era de pati tancat per parets de pedra i tàpia, i tenia una porta d’entrada de ferro; als costats i darrera hi havia els coberts per al bestiar, el celler i altres anexos.
Aquest mas formava una unitat, producte de tres masos ja desapareguts: el mas Parras, el mas Oriol i el mas Llobet.
Formava part de la compra feta per Magí Negrevernis en 1770, també a públic encant, per haver estat dels Pares Jesuïtes.
Documents antics parlen del mas “La Codina”, i el no haver trobat cap cognom Codina que faci referència a aquest mas, fa creure que el nom Codina és conseqüència de la seva situació, per ésser edificat tot ell sobre pedra.
Aquest mas era molt conegut com a punt de reunió de contrabandistes, en entrar i sortir de Barcelona.
El meu avi patern era fill d’aquest mas.
Aquest mas ha pertangut a la família Negrevernis fins l’any 1941, que fou comprat per les senyores Montserrat i Mercè Doffour, amb domicili a Sabadell.
Degut al seu estat semiruínós en què estava aquest mas, les noves propietàries van edificar una nova casa, aprofitant de l’antic mas sols l’emplaçament i algunes parets interiors (1).
Aquesta casa ha estat construïda tenint en compte les dues necessitats: la de casa de camp i casa d'estiu; la planta baixa per al masover i el pis per als propietaris. La casa és de bon gust i encaixa amb el paisatge.
La façana principal és orientada a sol-ixent. Aquesta finca té assignades 36 hectàrees de secà, vinya i bosc.
Entre 2007 i 2008 la masia va estar okupada. Per aquest motiu un cop desallotjada els propietaris, una societat privada, van tapiar els ports i finestres de la finca.
 
CODINA
 
can Codina abans de la reforma
 
can Codina actualment 
Aquest mas exteriorment conservava el tipus de masia amb la teulada a dos pendents i portal d’entrada a punt rodó; interiorment en aquests últims temps estava molt fet malbé.
Era de pati tancat per parets de pedra i tàpia, i tenia una porta d’entrada de ferro; als costats i darrera hi havia els coberts per al bestiar, el celler i altres anexos.
Aquest mas formava una unitat, producte de tres masos ja desapareguts: el mas Parras, el mas Oriol i el mas Llobet.
Formava part de la compra feta per Magí Negrever- nis en 1770, també a públic encant, per haver estat dels Pares Jesuítes.
Documents antics parlen del mas “La Codina”, i el no haver trobat cap cognom Codina que faci referència a aquest mas, fa creure que el nom Codina és conseqüència de la seva situació, per ésser edificat tot ell sobre pedra.
Aquest mas era molt conegut com a punt de reunió de contrabandistes, en entrar i sortir de Barcelona. El meu avi patern era fill d’aquest mas.
Aquest mas ha pertangut a la família Negrevernis fins l’any 1941, que fou comprat per les senyores Montserrat i Mercè Doffour, amb domicili a Sabadell.
Degut al seu estat semiruínós en què estava aquest mas, les noves propietàries van edificar una nova casa, aprofitant de l’antic mas sols l’emplaçament i algunes parets interiors (1).
Aquesta casa ha estat construïda tenint en compte les dues necessitats: la de casa de camp i casa d’estiu; la planta baixa per al masover i el pis per als propietaris. La casa és de bon gust i encaixa amb el paisatge.
La façana principal és orientada a sol-ixent. Aquesta finca té assignades 36 hectàrees de secà, vinya i bosc. 
 
VALLDAURA
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Data de les fotografies y contingut textos: any 1948
Autor dels textos i fotografies : Jaume Mimó i Llobet
Tractament actual fotografies : Andreu Salillas