L’ESGLÉSIA ENTRE EL SEGLE X I EL SEGLE XI.

 L’església de Sant Iscle s’esmenta per primer cop en un document datat el 17 d’abril del 995. La documentació no ha proporcionat cap informació de com era l’edifici. Tampoc les excavacions arqueològiques no han aportat cap data concloent, però a partir de la disposició de les tombes localitzades i d’altres restes, poden suposar la ubicació del temple pre-romànic.

Comparat amb altres esglésies de la mateixa època, Sant Iscle, devia ser un edifici petit, probablement fet de fusta o tàpia, pavimentat amb terra batuda, amb una sola nau i un sol absis i envoltat per un cementiri de tombes antropomorfes. A la zona on actualment hi ha els peus de la nau, s’enterraven els infants de pocs mesos. En aquesta època, l’església estava dedicada només a Sant Iscle.


L’ESGLÉSIA ENTRE EL SEGLE XII  I PRINCIPIS DEL SEGLE XV.

Al segle XII, es construeix el temple romànic sobre el cementiri i possiblement, sobre l’església pre-romànica. Cap a finals del segle XII o principis del XIII, l’absis es decora amb una pintura d’estil romànic: a la part baixa es fa una representació de l’Epifania i, a la superior, una màndorla flanquejada per dues figures, una de les quals seria Sant Iscle i l’altra probablement, un àngel.

El nou temple és un edifici fosc amb poques finestres, una nau única i un sol absis al costat del qual hi ha un espai quadrat que podria ser un campanar o una capella lateral. Les parets estan fetes amb pedra local  i les cantonades amb carreus. A l’interior diverses sitges guarden el delme pagat a l’església . A finals del segle XIV, l’església té un altar dedicat  a Sant Vicenç i, al segle XV, es fa un altar a Sant Llorenç i apareix l’advocació de santa Victòria. Durant aquests darrers segles l’edifici es reforça amb diversos contraforts exteriors.


L’ESGLÉSIA ENTRE EL SEGLE XVI I XVIII.

 El 1577, s’acaben les obres de reforma que durant el segle XVI han transformat l’església: s’ha enderrocat el campanar o la capella situada al costat de l’absis, s’han fet dues capelles laterals, s’ha edificat una sagristia al peu de la nau, s’ha remodelat la façana i s’ha aixecar un campanar d’espadanya. En algun moment i per raons incertes, s’ha obert una porta al mur esquerra de la nau.
Ara l’església te la planta de creu llatina,  el terra està enrajolat amb cairons que formen un dibuix en espiga i, en alguns punts, amb rajola de mostra blava i policroma. Se segueixen utilitzant les sitges i s’enterra a l’interior del temple. A l’absis, hi ha un retaule amb les imatges de Sant Iscle i Santa Victòria i altars a les capelles laterals.
A principis del segle XVII, l’advocació de Sant Vicenç, es substitüida per la de la Mare de Déu del Roser i, a la segona part del segle XVII, apareixen les advocacions de la Santa Creu i de la Purissima.

 

L’ESGLÉSIA ENTRE EL SEGLE XVIII I EL 1995.

 Entre el segle XVIII i començaments del XIX, es fan noves reformes a l’edifici que camuflen gairebé totalment el temple romànic. Les mes importants són la construcció de la segona sagristia a mitjans del segle XVIII, la nivellació i pavimentació de tota l’església amb cairons quadrats, la construcció del cor i l’aixecament de la torre del campanar i de l’escala exterior per accedir-hi a finals del segle XIX i, finalment, la remodelació de la façana que incorpora una decoració neogòtica entre 1905 i 1915.
L’església amb el seu aspecte monolític, desproporcionat i fantasiós viu un lent procés, de degradació, especialment a partir de 1868 en què Sant Iscle deixa de ser parròquia. A l’interior ja no es fan servir les sitges no s’hi enterra a ningú des de finals del segle XIX, però el nombre d’altars i les imatges creixen i se succeeixen: es mantenen les advocacions del Roser, de la Santa Creu, de la Puríssima i la de sant Llorenç i apareixen les de sant Isidre i la de la Dolorosa.

 

L’ESGLÉSIA ENTRE 1995 I 1999.

 El 1995, es va commemorar el mil·lenari de la primera cita documental de l’església de Sant Iscle. Per aquest motiu, s’han realitzat diverses campanyes d’excavacions arqueològiques  i s’ha restaurat el temple.
L’Ajuntament de Cerdanyola va promoure les excavacions, en què van participar el Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola i estudiants d’arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els treballs arqueològics, realitzats entre 1995 i 1996, van afectar tot l’interior i la teulada de l’edifici i han servit per refer la història de l’església.
La restauració l’ha dirigit l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot i s’ha fet en diverses fases durant les quals s’ha refet la teulada, s’ha eliminat la torre del campanar, el cor i l’escala d’accés, s’han repicat les parets per deixar vist l’aparell en alguns punts, s’ha repavimentat i pintat l’interior, s’ha millorat la il.luminació...
Tots aquests treballs, els resultat dels quals és el que podeu veure, han estat possibles gràcies a la col·laboració desinteressada de les entitats, les persones i les institucions esmentades i d’altres anònimes.

   Per poder visitar la església de sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, esta oberta
   tots els tercers diumenges de mes d'11 a 14 hores.

     Fotografies fetes el 21-11-2004
     Nota. Aquesta informació s'ha tret dels plafons interiors de la pròpia església.