EN EL CENTENARI DE CARLES BUIGAS (1898-1979). LA VISIÓ CERDANYOLENCA.

*

Texte del discurs de reconeixement vers la figura de Carles Buigas per l'Historiador local Miquel Sanchez, al complir-se els cent anys del seu naixement.

---

La infantesa

Garles Buigas i Sans va néixer el 18 de gener de 1898 a Barcelona, a la casa paterna del carrer d'Escudillers. Ens trobem ara en l'any del seu centenari.
Els pares, Gaietà Buigas ï Rosari Sans, van tenir cinc fills: Carles, Gaietà, Maria Rosario (Marita), Joaquim i Emilia. Carles era el fill gran i aquest fet, de resultes de la mort prematura del pare, el va marcar la resta de la seva vida.
De ben petit, Carles Buígas va entrar en contacte amb Cerdanyola quan als quatre anys va estiuejar al Castell de Sant Marçal. La família Buigas havia sentit la predilecció de Cerdanyola des del segle passat, quan el pare de Carles, l'arquitecte Gaietà Buigas i Monravà (1851-1919), va reformar, entre 1885 i 1904, el Castell de Sant Marçal. Gaietà Buigas, mentre estudiava d'arquitecte, fou militar, anys 1873 a 1877, i va arribar a coronel d'enginyers de l'exèrcit carlí. Entusiasta de la causa carlina fou diputat provincial pel districte de Vic-Berga .
Així, doncs, el primer contacte de Buigas amb Cerdanyola fou de l'any 1902 quan va anar a passar l'estiu al Castell de Sant Marçal on el seu pare era administrador i arquitecte de la important reforma que va canviar el caire de l'edifici, fins llavors barreja de casa fortificada i Castell, força malmesa, i el va deixar amb l'aspecte de palauet modernista que té avui dia .
La Cerdanyola que van conèixer els Buigas era una Cerdanyola rural, agrícola i bucòlica, quant a paratges boscans, ambient sanitós i fonts naturals. Era el que sovint buscaven els barcelonins en fugir dels ambients més insalubres de la capital. Una Cerdanyola d'unes 250 cases, un miler de pagesos i un munt de vinyes i conreus. Era l'època que els batlles i regidors procedien de 1es principals masies de! terme. Domènec Fatjó i Tintorè, cap de Can Fatjó del Molí, fou l'alcalde entre 1895 i 1904 .
Gaietà Buigas va viure força arrelat a Cerdanyola, on va construir diverses torres modernistes, com recull el seu fill en un document manuscrit, entre les que esmenta les següents: la d'Antoni Maria Llopis; la de Josep Planas i Casals; la d'Eduard Feijó; la Torre Carbó, també dita Torre Sant Jordi, a l'avinguda Sant Ignasi. núm. 50; la de Concepció Buïgas, a la mateixa avinguda, davant de l'anterior; la del Sr. López, joier procedent de Cuba; i la caseta-torre o pavil.lió de caça, dit "la Batzuca" de Can Mitjans .

Rere d'aquest primer estiu, van seguir d'altres. Ja de gran, Buïgas recordava a Salillas una de les seves primeres malalties. una pulmonia, de la qual es va recuperar al llit, situat a una sala circular de la torre del Castell. També recordava la visita dels avis i altres familiars que van anar a veure'ls al Castell fugint d'una epidèmia de còlera a Barcelona, l'epidèmia del segle segons deien, que va delmar la població de la capital i d'altres indrets de Catalunya . El mateix Buigas explicava que el seu pare, un dia que va anar a Barcelona; va tornar esglaiat de l'espectacle que oferia la ciutat, amb un munt de cadàvers ocasionats per l'epidèmia" .

Un fet força destacat en la infantesa de l'artista fou el viatge i l'estada a l'Uruguai, on treballava el pare, entre els anys 1905 i 1910.

La joventut

De tornada a Barcelona, l'any 1911 escriu que vol ser enginyer industrial.
L'any 1916 Buigas va començar els estudis a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. Abandonats al poc temps, els va continuar com alumne lliure -treballava i estudiava- i va assolir el diploma d'enginyer electricista a l'"Ecole du Génie Cívil" de Paris.
A l'any següent, la seva tia Concepció Buigas Monravà, germana del pare. va invitar-lo a passar uns dies a la torre que tenia al carrer de Sant Ignasi, avui avinguda de Catalunya, de Cerdanyola. Carles i altres joves estiuejants van improvisar un ball de saló. En aquella època, Buigas ja començava a crear les primeres invencions, com un dispositiu òptic per canalitzar els raigs solars des dels patis de les cases i dirigir-los, per les finestres, a l'interior de cada estatge. El fet de viure en un entresol, mancat de llum, va inspirar-lo per assolir una millor il·luminació dels estatges en penombra. Tanmateix, corn ell mateix va dir, l'etapa entre 1914 i 1919 quan el jove Buigas comptava entre 16 i 21 anys, fou "la pitjar de la seva vida"' .
Un cop fort per la família Buígas fou la mort l'any 1919 (1 l de novembre) de Gaietà Buigas, el cap de família. Carles va resultar força impactant tant a nivell anímic com de salut. Gaietà es va passar la vida treballant molt i va morir pobre.
Poc després, el germà Gaietà va emmalaltir de tuberculosi i es traslladaren a viure a Sant Cugat, on van llogar una casa immediata a la Serra de Collserola d'ambient boscà, més sanitós que el de Barcelona, però malauradament no hi havia res a fer i Gaietà moria l'any 1921.
El futur de Buigas el menava vers Cerdanyola.

Buígas, cerdanyolenc d'adopció

Com assenyala Maria Paz Silva, Buigas "ha estat tota la vida lligat a la vila de Cerdanyola"'. La seva vinculació definitiva amb Cerdanyola es produeix l'any 1922 quan va llogar una casa al carrer Santa Teresa, núrm. 4 (avui núm. 10) i entre l'estiu i la tardor passava cinc mesos a l'any.  Era l'època que Cerdanyola resultava per la. gent de Barcelona una població "simpatica i acollidora", segons paraules de la biògrafa. Es l'època de Primo de Rivera quan Barcelona està trasbalsada pel boom de la construcció i es prepara l'Exposició Universal de 1929.
És l'època també que a Cerdanyola manen els germans Josep i Joaquim Altimira i Roca, propietaris de la masia de Ca n'Altimíra i fan fills adoptius de la vila als germans Manuel i Josep M. Planas i Casals, excacics de Barcelona i estiuejants de Cerdanyola , en una torre construïda pel pare de Carles Buigas. Es una Cerdanyola d'estiueig, bucòlica i rural, amb un munt de torres d'estiueig, les "torres dels senyors", com se'ls hi deia des del poble.
Ràpidament, Buigas s'integra a la vida de descans i vacances de la colònia d'estiuejants barcelonins. A diari es troben al "Cerdanyola Gran Casino", inaugurat el 1917, on celebraven balls amb molta freqüència, manifestació en la que no era gaire manyós i trepitjava sovint !a parella. Tanmateix, mantenia una bona posició en disposar d'un ampli repertori de bromes i acudits A més, coneixia totes les noies de la colònia i sovint els nous vinguts demanaven un ajut a Buigas per tal de saber a priori la situació de totes elles. Segons va explicar posteriorment, recollit per Salillas, aquells van ser:

...los años más agradables de mi vida social dentro de la colonia de Cerdanyola. Yo era muy sociable y cuando acababa mi labor me lanzaba a la calle a hablar con mis vecinos y vecinas. Bromeando con ellos conseguía tener una buena parroquia. Hasta tal punto conocia a tantas que, cuando un chico recieri llegado quería conocer chicas, le aconsejaban los conocedores: ¡pedídselo a Buigas que es quien conoce màs chicas en Cerdanyola!

Un altre estiuejant cerdanyolenc de l'època, Josep M. Lladó, ens deixava escrits alguns d'aquests moments de Buigas, als voltants dels anys 1923-28. Diu que Buigas estiuejava a Cerdanyola on també hi havia dues famílies emparentades amb els Buigas. Eren els Sans. i els Arquer. i diu de Buigas:

  "Carlos Buigas era un hombre sociable, que acudía también todos los días y puntualmente al Gran Casino, con su pantalón blanco como se estilaba. Sin embargo, prefería salir de paseo. Lo hacía solo;,es decir, en compañía de un bastón y de un libro, y se dirigía a los bosques cercanos, para sentarse al pie de un árbol o junto a un riachuelo o a un camino, para leer, tomar unos apuntes o meditar.
Un dia de 1929, la colonia veraniega de Cerdanyola tuvo la gran sorpresa: se enteró de que Garlos Buigas Sans, era nada menos que el creador de 1as Fuentes Luminosas de Montjuïc que, de un momento a otro, iban a ser inauguradas con motivo de la Exposición Internacional de Barcelona . Hablaba siempre en tono menor, modesto y cordial, como si todo cuanto proyectaba fuese muy sencillo. aún siendo tan difícil..."

La temporada cerdanyolenca d'estiueig començava a primers de juny, amb les vacances escolars i arribava fins els darrers dies de setembre o els prirners d'octubre, amb la festa de comiat de la colònia estiuenca. Els estiuejants i els seus fills no mantenien cap contacte amb la població vilatana, llevat de la compra de queviures i altres serveis com la tintoreria, la fonda, el taxi, etc.
Aviat, assoleix una casa pròpia al carrer de Sant Ignasi. El domicili oficial el tenia a Barcelona, al carrer de Còrsega, però els estudis els va passar a Cerdanyola, lloc d'estiueig de moltes famílies conegudes de Barcelona Als matins treballava a les oficines de Montjuïc i a les tardes ho feia a !'estudi de Cerdanyola i s'aplegava amb els amics al Casino. 
Després de la mort de Gaietà l'any 1921, Buigas es va enamorar de Pilar Cots, una noia de Sant Cugat, encara que la relació no va reeixir, La causa principal fou "l'enèrgic caràcter de sa mare", confirmat també en diverses fonts orals. Tanmateix, l'any 1925 va conèixer una altra noia interessant, Maria Eugènia Sendra, jove, bella i amb unes grans trenes negres, de la que va saber més tard que ja tenia promès, però que, finalment, va deixar per tenir un temperament massa fort que podia entrar en conflicte amb el de sa mare Buigas va preferir seguir amb la mare abans que explorar una nova vida. Tampoc no podia mantenir dues cases ni volia deixar sola la mare i el cert és que ell vivia quasi totalment immers dins del seu món de projectes i somnis, més encara, després de decidir-se per la mare abans que per Maria Eugènia. Des de !a mort del pare, ell s'havia comportat com el responsable de la família i els seus actes s'adreçaven sempre a procurar més per la família que per ell mateix
Més vincles cerdanyolencs pel jove Carles, hom els troba en la seva germana Maria Rosario, la qual, de resultes del seu matrimoni amb Lluís d'Arquer, va establir el seu domicili a Cerdanyola, a la casa Arquer, situada a !'avinguda de Sant Ignasi. Buigas era molt casolà i familiar, molt calmat i bondadós i aquests fets li omplien els sentiments de relació afectiva.

L'obra de Buïgas, des de Cerdanyola

Ben aviat, l'any 1922, Buïgas va començar a fer els primers projectes de fonts i cascades lluminoses. L'any 1925 havia construir les seves tres primeres fonts en el Palau Reial de Pedralbes. L'any 1926, quan encara gaudia d'una experiència mínima de tres petites fonts lluminoses i algunes proves a Montjuïc, Buïgas va convèncer els membres del Comitè Executiu de l'Exposició Internacional de Barcelona i va ser nomenat Cap del Servei de Fonts Lluminoses i il·luminacions Espectaculars de la mateixa .
Buïgas va projectar, dissenyar i crear !es fonts de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, amb un total de 80 fonts lluminoses independents. Va ser la seva consagració. Va sorprendre tothom amb aquelles il.luminacions, combinacions d'aigua, llum i so en formes harmonioses d'arquitectures diverses ~ fugaces que es feien i es desfeien en un moment. L'aigua amarada de colors per la llum prenia tons precisos a cada instant, els quals podien ser variats a voluntat i portava a artistes i gent somiadora a dir que aquest espectacle era inigualable i impossible d'oblidar.
Fou el moment de màxim èxit i Buigas "es convertí en un autèntic ídol popular. Aviat vingué la República i Buigas es va mantenir aquí just fins un dia abans d'esclatar la Guerra Civil, fet que el va salvar de la mort ja que el 28 d'agost "un escamot es presentava a casa seva `para darle e1 paseo' perquè havia estat denunciat per motius d'enveja professional .
Durant la Guerra Civil espanyola, Buigas va viure a França, d'on va retornar l'any 1942. Va ser quan Buigas s'insta-la definitivament a Cerdanyola on va llogar una torre al núm. 58 de l'avinguda del "Generalisimo", avui de Catalunya, on passava els estius, la qual comprava l'any 1956, desprès de realitzar el teatre de Santo Domingo, a la República Dominicana . Buigas era força noctàmbul i li agradava passejar de nit. Si estava a Barcelona, sortia de la casa del carrer Còrsega i anava Rambles avall fins el port. A Cerdanyola, sortia de casa i s'adreçava quasi sempre al Passeig de Cordelles, en aquells temps poblat de vells ametllers. Des de l'any 1940, tornava a ser alcalde de la vila Joaquim Altimira i Roca. Eren anys d'exaltació del partit únic, la "Falange". Buigas, procedent d'una família conservadora, que s'havia relacionat amb el partit carlí, es va mantenir sempre al marge de qualsevol adscripció o manifestació polítíca.
Les diferents cases de Buigas a Cerdanyola han estat sempre al barri de Baix. En passar a viure tot l'any a Cerdanyola, Buigas es relacionava amb les botigues i la gent del barri de Baix, on hi havia l'estació, els Quatre Cantons, el bar Salla, la casa del seu cunyat Arquer i la farmàcia, establiment important a la vida de Buigas. tant per !es malalties certes com per les imaginàries. Al barri de Baix, Buigas s'aplegava a la terrassa del bar Salla amb el Lluís d'Arquer, el farmacèutic Just Valls, el sastre Joan Pañella i d'altres més com el Sanuy.
L'Ajuntament del batlle Juventeny va procedir l'any 1958 a !a renovació del Passeig de Cordelles, on hi havia moltes torres d'estiueig, asfaltant el carrer, posant enllumenat nou i canviant els vells ametllers per nous arbres Tanmateix, van arribar a un punt de indecisió cara a 1'elecció del nou enllumenat i, de seguida, van pensar en Buigas per que els aconsellés, segons consta a l'acta de la sessió plenària del 28-5-58 .

-..No lográndose unanimidad para escoger alumbrado del Paseo Cordelles, se acuerda solicitar el asesoramiento técnico del Excmo. Sr, Carlos Buigas, ilustre luminotécnico de fama mundial que tiene su residencia en esta villa.

Una de les principals devocions de Buigas, la mare, va morir a Cerdanyola el 5-11-1959 i des de 1lavors la va substituir per l'amor a Barcelona i el desig d'oferir-li el projecte del Teatre Integral. A la casa li quedava Kik, el seu gos favorit i un jardí força descurat, format per una vegetació frondosa que no acceptava que li tallessin, on els ocells trobaven aixopluc i feien niu.
L'any 1960 va publicar el seu tercer llibre, amb el titol "La Nave Luminosa" i el 1966 el quart titulat "El Teatre Integral". La ''Nau Lluminosa'' i el "Teatre Integral"  van ser els dos grans projectes utópics, na reeixits en la vida de Buigas. L'any 1974, amb els germans Ribas d"'Scala Barcelona", es van iniciar els treballs per dur a terme el primer dels projectes, L'estudi es va montar a un pis annex al seu estatge de Cerdanyola. L'incendi de la sala Scala l'any següent va cremar les il·lusions dels germans empresaris i d'un malalt i esgotat Buigas.
Quant al darrer projecte, el Teatre Integral, la campanya total de promoció va tenir una durada de 12 anys {1963-75). Eugeni d'Ors, un altre barceloní que estiuejava a Cerdanyola, l'animava amb insistència a construir a Montjuïc el Teatre Integral. La primera promoció va tenir lloc al llarg de tres anys, entre 1963 i 196ó, amb un cost superior als nou milions de pessetes. Va rebre l'adhesió del Govern Central, de l'Ajuntament de Barcelona, de la premsa. televisió i emissores de ràdio. Fins i tot, per un moment, va semblar que la "Fundación March" anava a finançar-lo l'any 1964 . I després de l'eufòria, el desencís. Tot va anar a parar a l'oblit. En els documents Buigas es reconeix l'enveja com a causa, l'enveja que Barcelona tingués un projecte com aquest per damunt de Madrid. Antoni Llaberia confirmava que e! ministre de la Governació va oferir a Buigas, el juny de 1968, la possibilitat de fer l'obra a Madrid . També Salillas recull "la despreciativa envidia" com a causa dels obstacles i com a motiu del desencís de l'artista .
El teatre d'Aigua-Llum-Müsica tindria un escenari de 84 metres d'amplitud i 46 metres de fondària. El projecte, concebut com una gran obra de prestigi, estava destinat a Barcelona de la que pretenia mantenir la superioritat internacional conquerida el 1929.
L'any 1970 va rebre l'homenatge de Barcelona que li va imposar la Medalla al Mèrit Artístic. En el seu discurs d'agraïment, Buigas va tenir paraules de reconeixement per "las dignas autoridades aqui presentes de esta querida Sardanyola, que es donde vivo desde hace tantos años".
Aquell mateix any, de resultes de les despeses que lí produïa el projecte del Teatre Integral, Buigas va haver de vendre la torre de l'avinguda Catalunya i anar a un pis de l'avinguda Primavera, núm. 5. L'any 1978, al vuitantè aniversari, els seus veïns de casa, a Cerdanyola, convertits en família, li van fer un homenatge.

   A Don Carlos Buigas Sans.
   En su ochenta aniversario, nuestro homenaje a ese hombre de cuya rnente brotan ideas tan       
   cristalinas como las que acompañan a sus fuentes.
   Sus amigos y vecinos de Avda. Primavera, 5, Cerdanyola.

Nou homenatge el 14-1 1-1971 , orgarlitzat per diverses entitats de Barcelana. va tenir lloc a la Biblioteca Municipal de Cerdanyola, amb el lliurament de la Medalla d'or de Barcelona. Tanmateix, en l'entrevista que va fer-li Andrés Salillas l'any 1971 Buigas es trobava amb "sintomas de tristeza. desazón y pesimismo", perquè els dos somnis principals, el Teatre i la Nau, mancaven de recolzament i suport necessaris . Ell ja s'havia gastat tots els diners i, com recollia l'Avui, en el moment de la seva mort, '`malgrat la seva fama havia passat estretors econòmiques en els darrers anys".
Un dels darrers miratges de l'artista fou la possibilitat de construir una font a Cerdanyola, una font que ja tenia dissenyada i que, segons Salillas, podria costar un milió i mig de pessetes. Finalment, res no es va fer .
Fins i tot, si l'Expo 82 de Barcelona, aquell altre projecte utòpic de Porcioles, es fes a Cerdanyola, es va contemplar la hipòtesi de posar-hi aquí el Teatre Integral .
L'Ajuntament de Cerdanyola el va declarar fill il·lustre i li va concedir la Medalla d'Argent de la Vila.

La mort del geni: -"Ja no puc més"

Els darrers 22 anys de la seva vida va comptar amb els serveis de la religiosa Maria Paz Silva, la qual a la seva mort va publicar la biografia que ja hem esmentat al començament i hem citat en diversos moments. Havia entrat a la casa l'any 1957 per atendre la mare, ja d'edat avançada i malalta i, en morir, va seguir a la casa per tenir cura del fill, cosa que faria fins a la seva mort, el 27 d'agost de 1979.
Eren els anys de la transició de la Dictadura a la democràcia i a Cerdanyola el batlle Amadeo Ramírez havia substituir a Domènec Fatjó. Nous aires de canvi polític trucaven a les portes del vell Règim autoritari, ran la mort de Franco. 
Buigas ha tingut una salut feble tota la seva vida, acompanyada d'algunes malalties imaginàries. Ell mateix es titllava de neuròtic imaginatiu. També fou un hipocondríac. L'any 1967 va patir una malaltia greu de la que, segons ell, podia haver mort, però finalment es va recuperar. Sabedor de la preocupació amb que es va viure al poble la .malaltia, Buigas va publicar una carta a la revista local per tal de donar les gràcies a tothom. Aquell mateix any, a la vista de la precària salut de l'artista l'Ajuntament de Cerdanyola li va dedicar una plaça al nou barri de les Fontetes, fou la "Plaça Buigas''. A Buigas li va agradar ja que "a esta plaza afluyen precisamente varias calles con nombres de insignes y famosos artistas". També la "Revista de Sardanyola" li dedicava un rodolí, en honor de la plaça. La pitjar malaltia real, una paraplegia, li sobrevingué al gener de 1974, la qual, en vuít mesos, li impediria de caminar. Aleshores, la seva vida transcorregué entre el domicili de Cerdanyola i l'Hospital del Mar, de Barcelona, on moriria el 27 d'agost de 1979 .

En els darrers anys de la seva vida, Buigas va fer servir molt els serveis de taxis i de la Creu Roja de Cerdanyola. Els taxis Fèlix eren els seus fidels servidors í Joan Llarguès el conductor més emprat. Taxis i ambulàncies amb bona calefacció, fins i tot, l'estiu, és el que primer demanava.
Barceloní de naixement i de sentiments i cerdanyolenc d'adopció i de viure-hi des de ben petit, Carles Buigas ha estat un dels catalans universals i dels cerdanyolencs il-lustres.
Carlos Buigas està enterrat al cementiri de Cerdanyola i la làpida del nínxol té el següent epitafi, escrit per ell mateix :

    ¡Oh Dios! Haz de mi vida una obra de arte como el equilibrio entre la justicia y la bondad.
    ¡Oh Dios! y también una existancia plena de creatividad.. Carlos Buigas

De resultes de la seva mort, la premsa barcelonina va retrel-li homenatge i tothom se'n va recordar d'ell. Eren els moments de la gloria que acompanya al traspàs: "Falleció el poeta del agua y de la luz", "fue un soñador" (La Vanguardia). Com homenatge a l'artista, van ser posades en servei, de les deu fins a les dotze de la nit, les fonts de Montjuïc. Tanmateix, algun medi va voler donar una pinzellada més realista i deia: `'Enfermo, retraído, enclaustrado en su casa de Cerdanyola, mantenía su empeño de legar a Barcelona su mejor y más ambiciosa obra...Y la ciudad le dio la espalda. Ahora todo seràn libros y elogios" (Mundo Diario}.
 I des del traspàs fins ara, el silenci i l'oblít, aixecats per uns dies, amb motiu de la commemoració del seu centenari.

El caràcter de Buigas

El Buigas home i el Buigas artista eren molt diferents. Quant a home era una persona modesta, humil, introvertida i solitària, sovint insegura i molt dependent de sa mare. Era un home bondadós i pacífic, afable i tranquil. Era un home solitari que "estimava els animals i les plantes", e! gos Kik i els testos enormes del jardí . També era de naturalesa rnalaltissa i hipocondríaca, molt propensa a una excitabilitat nerviosa. Acostumat a dirigir !a família de jove , va haver d'administrar amb mà fèrria es seus diners que podien ser molts quan li pagaven un projecte i que, mes tard, escassejaven entre obra i obra.
Entre els seus hàbits o manies, tenia el d'anar sempre abrigat, encara que fos l'estiu. ,Josep M. Gironella, al pròleg, deia d'ell que era un home "mot fredolic, fins i tot el mes de juny portava l'abric". Salíllas ens diu que era com si perdés temperatura per romandre llargament assegut o de resultes de les medicacions.
Quant al Buïgas artista, cal insistir que era un visionari d'idees i projectes, amb una imaginació exaltada i creativa, posseït de "febre creadora'', segons ell mateix s'autodefinia, que el feia recloure's en l'abstracció durant llargs períodes de temps. És quan Buigas desenvolupava una voluntat creadora, una disciplina fèrria que mai na va tenir per la seva vida personal. En definitiva, "un gran esperit de perseverança i de sacrifici". .

El llegat de. Buïgas

Buígas va iniciar-se treballant per la ciutat de Barcelona de la qual, com enginyer luminotècnic, fou funcionari municipal. Durant la seva malaltia fou atès a l'Hospital del Mar, de propietat municipal.
A 1a seva mort, Buigas va deixar e1 seu 1legat històric i artístic a la ciutat de Barcelona.
Res del seu art no va restar a Cerdanyola on només tres fets deixen palesa constància de la seva presència a la vila: la plaça Buigas a les Fontetes; el còl-legi Garles Buigas al Turonet; i la seva sepultura al Cementiri de Cerdanyola.

Per manca de recolzament artístic, de suport econòmic i de voluntat política, el municipi de Cerdanyola no va fer honor en vida a l'artista que, voluntàriament, havia triat la vila com a lloc de residència per bona part de la seva vida. En una entrevista sense signar feta l'any 1963 per !a "Revista de Sardanyola", Buigas manifesta sobre la possibilitat d'instal·lar una font a Cerdanyola que "yo no hago milagros. Mi varita mágica es el dinero, y si yo lo tuviera haría tiempo que Sardanyola tendra su fuente". L'entrevistador tancava l'acte amb un ¿Será posible encontrar esta varita?...".

Més tard, reconeixia a Salillas que la font estava dissenyada i a punt i així ho recollia aquest: "Cerdanyola tuvo diseñada una fuente en exclusiva, pero nunca recibió el apoyo y el dinero para materialízarla. Como tantas otras cosas que se quedaron sobre la mesa o en algún polvoriento archivador". Com sempre, mancaven els diners. L'any 1983, descrivia aquest fet amb les següents paraules :

     Mai ha fet cap obra a Cerdanyola, entre altres coses perquè les autoritats locals no ho han 
     considerat  necessari. El fill adoptiu de Cerdanyola, el gran artista Buigas, ha viscut marginat 
     pels seus conciutadans que  mai han sabut copsar la qualitat humana i artística d'aquest home. 
     Com a molt, a les Fontetes, una plaça de  segon ordre, la plaça Buigas, ha estat l'homenatge 
     de les nostres autoritats al veí artista.

Narcis Serra, alcalde de Barcelona quan la seva mort, volia allotjar el llegat Buigas en el Museu d'Història de la Ciutat, en forma de "Sala Buigas". Tanmateix, aquest futur encara resta sense resoldre.
Carles Buigas ha rebut un munt d'apel·latius de lloa i afecte dels seus  contemporanis. N'esmentarem els principals: "mag de la llum", "inventor de somnis", "enginyer poeta", "geni", "gran senyor", "príncep de l'aigua i el foc", i "català universal". Va crear i/o projectar més de 800 fonts lluminoses i quasi un centenar d'il·luminacions artístiques. Aquesta fita va ser possible per la seva voluntat fèrria i el constant treball que el va impulsar al llarg de la seva vida, A més d'artista, va ser escriptor, amb dotze llibres publicats. Va rebre 17 condecoracions i distincions entre les quals destaca la "Gran Cruz de Isabel la Catòlica" i l"'Orden del Mérito Civil" espanyoles i d'altres d'estrangeres. Cal assenyalar la Medalla de la ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic i la Medalla de la vila de Cerdanyola.

Amb aquestes paraules de reconeixement vers la figura de Carles Buigas, com a persona i com artista, des de la perspectiva cerdanyolenca, vull retre-li homenatge al complir-se els cent anys del seu naixement".

Miquel Sanchez Gonzalez
Doctor en Història