Situació : A Sabadell. Carrer de Colòmbia s/n  (Vallès Occidental) - Barcelona

Època : Segle XII

Estat : Des de l'any 2007 el Castell de Can Feu s'ha recuperat per a la ciutat i actualment és de titularitat municipal. L'edifici serà rehabilitat i es crearà, al voltant, un futur parc urbà de 63 hectàrees.

Accés : Visitada el 4/9/2011       Situació: N 41 53941 / E 2 09395   
 
Només es pot visitar durant la Festa Major de Sabadell (setembre)

A l'indret on s'alça actualment el castell de Can Feu hi hagué, als segles IX-X, i segons els documents existents, una vil·la -explotació agrícola- altmedieval relacionada amb la família dels Sobarber. Segons els documents del segle XI, sembla que associada a aquesta vil·la hi havia alguna estructura militar, potser una torre.

Al segle XII la vil·la esdevé una domus -casa fortificada-, centre d'un territori que anava minvant a causa de les donacions pietoses que els Sobarber primer i els Togores després feien bàsicament als monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat del Vallès i a les parròquies properes.
Del segle XV endavant la propietat canvia de mans diferents vegades en diverses transaccions de compra i venda. Al segle XVI senyorejaven aquelles terres els Vallcorba, dits també Vallcorba de la Torre (per diferenciar-los dels Vallcorba del Sot o els Vallcorba de la Serra, famílies pageses de masos propers). En algun moment del segle XVI hi ha un greu incendi que malmet profundament l'edificació principal i que fa que sigui també coneguda com la Torre Cremada.
À l'últim quart del segle XVII Pau de Feu i Soler, mercader amb privilegi de noblesa obtingut del rei Carles II, comprà, al notari Puigvert de Barcelona, la propietat, en aquell moment consolidada com a explotació agrícola.

Pau de Feu, el comprador, era d'una família de negociants i mercaders sa-badellencs iniciada l'any 1431 per Pere Feu, fadristern segurament del mas Feu de Santa Eulàlia de Ronçana, i d'Antònia Ullastrell, de Sabadell.
Al XVIII, Can Feu és el centre logístic de les nombroses propietats -tant urbanes com agrícoles- que els Feu havien acumulat des del segle XV a Sabadell i el rodal. La família, pertanyent a una noblesa urbanitzada i amb residència principal a Barcelona, fa de Can Feu un lloc de descans i d'esbarjo. L'any 1747 tot aquest patrimoni passà per herència als Olzina de Riu-sec pel casament de l'hereu d'aquesta casa amb la pubilla Elisabet de Feu i de Rojas.

El darrer dels Olzina de Riu-sec, Josep Nicolau (1848-1925), converteix, a finals del segle XIX, la masia en el castell que avui coneixem. Aquest castell s'inscriu en un corrent romàntic que impulsa la noblesa a tot Europa i del qual el castell del rei Lluís II de Baviera a Neuschwanstein n'és el màxim exponent. Trobaríem, però, exemples més propers a Catalunya mateix, com el castell de Saleta del Mas a Sant Hilari Sacalm, el de Samalús -ambdós propietat de sengles nebots d'Olzi-na—, el de Santa Florentina a Canet o bé el de Can Taió a Santa Perpètua de Mogoda.

L'edifici que avui coneixem sembla fruit d'un procés constructiu i de reforma realitzat entre 1880 i 1913. Consta de diferents elements arquitectònics histon'cistes (torre i torretes, finestrals i elements heràldics) per reproduir, interiorment i exteriorment, la imatge d'un castell medieval. L'edifici principal és de planta rectangular amb planta baixa, planta noble i golfes. A la façana sud s'hi situa una porxada, element molt habitual a les masies catalanes.    (Extret del programa oficial de l'Ajuntament de Sabadell)