Per Andreu Salillas

                       

El Modernisme a Catalunya

 

 

Dissenyat el 1892 per Victor Horta, aquesta casa és generalment reconegut com el primer edifici en l'estil Art Nouveau

Casa construïda el 1897 per l'arquitecte Paul Hankar en nom de la mare del pintor Albert Ciamberlani.

Basílica i Temple Expiatori de la Sagrada Família.El 1883 Gaudí pren la direcció de les obres iniciades un any abans.

Amb 36 apartaments, cada un diferent del següent, el Castel Béranger (1890)  
 torna a Guimard famós de la nit al dia.


 

"Si la corba llarga, sensitiva, evocadora de la tija d'un lliri, d'una antena d'insecte, del filament d'un capoll o de vegades, d'una flama subtil, la corba ondulant i fluïda que, entrellaçant amb altres, brolla des dels racons i cobreix asimètricament totes les superfícies aprofitables, pot considerar-se el leit Motiv de l'Art Nouveau, llavors la primera obra modernista que pot assenyalar és la cubiererta del llibre d'Arthur B. Mackmurdo sobre les esglésies urbanes de Wren, publicat el 1883 ".
(Pioneros del Diseño de Nikolaus Pevsner. 1936)



La Revolució Industrial, a finals del segle XIX, genera una pugna entre els mètodes de construcció artesanals i els industrials. Apareixen les primeres mostres del Modernisme a Anglaterra amb els treballs de John Ruskin (1819-1900), influenciat per l'art gòtic.
 

La Revolució Industrial, a finals del segle XIX, genera una pugna entre els mètodes de construcció artesanals i els industrials. El Modernisme és un moviment artístic que es va desenvolupar durant el final del segle XIX i el primer quart del segle XX.

Es diu que el Art Nouveau neix l'any 1893 amb dues obres molt especials: L'Hotel Tassel de Víctor Horta (1861-1947), l'Hotel Hankar de Paul Hankar, ambdós situats a Brussel·les (Bèlgica ), Héctor Guimard (1867-1942) en París y Antonio Gaudí (1852-1926) en Barcelona.

Així diversos autors coincideixen que el Art Nouveau belga marca i dóna la pauta a tota Europa.

Altra versió conta que el art nouveau neix en una botiga. El 26 de desembre de 1895, el marchand Siegfried (Samuel) Bing, obria en el carrer Provence de París la seva nova galeria, anomenada "La Maison de l´Art Nouveau" perquè en ella volia exhibir l'art nou, obres que no estiguessin inspirades en el passat sinó en marcades preferències personals, començant a exposar obres de dissenyadors, pintors, escultors i moblistes contemporanis; autors d'obres el principal estil tenien com a bàsica la línia sinuosa eliminendo l'angle recte.

ART NOUVEAU, MODERNISME, MODERN STYLE, etc.

Malgrat les diferents interpretacions i denominacions que rep en els països que apareix (a França  Art Nouveauen els països anglesos Modern Style o Liberty ; a Àustria Sezessionstil ; a Alemanya Jugendstil ; a Itàlia, l'anomenaven, Liberty o Floreale,   a España Modernismo i finalment Modernisme aqui a Cataluya); manté unes característiques que li són comuns:


Per raó dels materials juntament amb els tradicionals, s'utilitzen el ferro i el vidre de manera constructiva i decorativa.

Els murs ténen un modelatge plàstic i sinuós amb formes capritxoses i els suports són columnes, amb aspectes de tiges vegetals, i pilars de pedra amb formes fantàstiques.

Les cobertes són estructures metàl.liques amb revestiment de vidre acolorit de poc pes que permet llibertat de formes i espais oberts.

La decoració és un element importantíssim. Les superfícies corbes i la decoració floral i ondulades donen forma als edificis i recobreixen els mobles i les parets. Les algues marines, els lliris i les tulipes, les papallones y les vestidures s'uneixen en una curiosa barreja amb un sentit orgànic. Estan realitzades en ceràmiques, relleus o vidrieres i el color és un element fonamental.


 
El modernisme va estar representat principalment per Antoni Gaudí a Barcelona, Victor Horta a Brussel.les i Hector Guimard a París,
Louis Henry Sullivan (als EUA), Henry Van de Velde (de Bélgica),  August Endell (d'Alemanya), Otto Wagner (de França), i molts més artistes d'altres països.

A Barcelona el caos sorgit del desenvolupament desorganitzat de l'època medieval i el creixement demogràfic de principi del segle XIX feren essencial la necessitat d'eixamplar la ciutat. Els carrers de la part antiga de la ciutat s'havien fet estrets i l'increment demogràfic havia provocat l'esgotament dels terrenys existents dins de les muralles. La necessitat d'enderrocar la muralles que impedia el creixement de la ciutat es convertí en causa comuna de tota la població.

El desig dels barcelonins del seu enderrocament i l'eixamplament de la ciutat no fou possible fins l'any 1858, quan el govern central va donar el va donar el vistiplau. Él 1859 l'Ajuntament de Barcelona decidí convocar un concurs de plans per a la realització de l'eixample.
Encara que el primer premi se'l va endur l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889), fou
II-Idefons Cerdà (1815-1876) l'escollit pel govern i central. En contra de la voluntat dels barcelonins, el projecte de Cerdà, fou aprovat el 7 de juny de 1859. És, potser, una de les poques vegades que els barcelonins hem d'agrair una imposició del govern central de Madrid, el qual, amb la intenció de restar protagonisme a la ciutat de va proporcionar, amb el pla Cerdà, una de les claus que permeteren aquest singular desenvolupament arquitectònic i urbanístic per Barcelona.

L'origen de l'Eixample el trobem en l'espai que hi havia fora de les muralles, és a dir, entre la ciutat antiga i els pobles de la rodalia. Era un solar immens, lliure de construccions, ocupat pels horts dels pagesos del poble de Gràcia i de Barcelona.
Va ésser en aquest espai on sortiren a escena els arquitectes que realitzaren les cases de la nova burgesia i on s'introduí el nou estil modernista.

Barcelona ja aleshores gran ciutat i un dels focus europeus de cultura, presenta el conjunt d'obres del Modernisme català més Important, tant en qualitat com en quantitat de Catalunya. Les edificacions d'aquest estil coincidiren amb un moment de creixement econòmic i un desig de la alta burgesia culta, impulsora de les arts i amb voluntat de deixar l'empremta de la seva prosperitat també en el paisatge urbà.

Barcelona s'aferma com una ciutat modernista per excel·lència, especialment a l'Eixample, la zona d'expansió de l'antiga ciutat emmurallada, dissenyada com em dit per l'enginyer Ildefons Cerdà a partir del 1860 (seguint una xarxa regular de carrers paral·lels i perpendiculars a la mar, amb illes de cases octogonals per supressió dels angles), model avançat i original de planificació urbanística.

El passeig de Gràcia, antic camí de la Barcelona emmurallada a la vila de Gràcia (avui incorporada com a barri a la ciutat) forma l'eix principal de l'Eixample, on se situen alguns dels més destacats edificis modernistes, com "La Pedrera" de Gaudí o els tres edificis entre els carrers Consell de Cent i Aragó (l'anomenada "Mançana de la Discòrdia") de Domènech i Montaner, Puig i Cadafaich i Gaudí, tan característics.
La ruta ideal per iniciar la visita d'aquest sector parteix, doncs, de la plaça de Catalunya, centre tradicional de la ciutat i pujà per aquest passeig on, a més de gran nombre de cases que foren residència de l'alta burgesia barcelonina, es poden contemplar els fanals-banc de Falqués i el paviment de rajoles hexagonals segons un disseny de Gaudí. Un ampli carrer paral·lel que manté també el caràcter senyorial, amb belles edificacions, és la rambla de Catalunya.

L'Eixample és travessat d'est a oest per l'avinguda Diagonal, i es troba dividit en dues parts pel passeig de Gràcia. La part de ponent té edificis destacats, però la màxima concentració d'obres modernistes es troba en la de llevant, l'àrea anomenada la Dreta de l'Eixample, limitada pel passeig de Sant Joan, on el recorregut pels carrers paral·lels de Mallorca, València, Consell de Cent, Diputació, Gran Via, entre d'altres, ofereix un conjunt modernista únic potser a Europa, amb mostres de les grans figures però també amb edificis d'arquitectes secundaris que presenten una decoració atractiva, amb tot el caràcter i regust de l'època. A l'extrem fí es destaquen només dues obres mestres de Gaudí i de Domènech i Montaner, el famosíssim temple de la Sagrada Família i el conjunt de pavellons de l'Hospital de Sant Pau, units per l'avinguda de Gaudí, amb els fanals de Falqués.

Visitar les obres del Modernisme barceloní és també, i sobretot, passejar, descobrir i deixar-se seduir per una ciutat plena de vida, que segueix incorporant les tendències de cultura, d'art i de disseny més noves als seus carrers. La Barcelona modernista és un dels llegats importants que ha sabut conservar la ciutat bimil·lenàrla.
El Modernisme es un dels principals atractius de Barcelona, fins a tal punt que molts dels seus edificis modernistes estan reconeguts per la UNESCO com a patrimoni de la Humanitat.

L'arquitectura va ser la forma mès representativa d'aquests canvis d'estil i de maneres de viure ja que aplega tots els elements que participen en les diverses tècniques artístiques:  Ferro, fusteria,  vitralls, ceràmica, mosaic  i esgrafiat; tot dins  d'un ampli ventall d'arts artesanals recuperades a fi de crear un nou llenguatge ornamental, divers i ple de color.

"De totes les belles arts, és l'arquitectura la que té una base d'ofici tècnic més fort, i quan els oficis tradicionals es trobaven en declivi enfront de la industrialització, els arquitectes estaven a l'avantguarda de la seva recuperació. William Morris, el seu col.lega Philip Webb i Arthur Mackmurdo eren tots ells arquitectes qualificats; moltes de les figures rellevants de l'Art Nouveau també eren arquitectes: Horta, Guimard, Van de Velde, Behrens, Mackintosh, Gaudí, Gaillard i Graset ". (William Hardy)c

Catalunya marcadament interessada en destacar-se amb la resta de Espanya accepta amb els braços oberts els corrents procedents d'Europa i que en aquest cas representa una revolució tecnològica amb la utilització de noves formes d'utilitzar l'ús de ferro forjat, fosa, vitralls, mosaics, l'ús del maó, els enrajolats, i el "trencadís".

El "trencadís" és una tècnica que consisteix a formar mosaics formats per fragments ceràmics, sovint de rebuig, que encaixava com si d'un trencaclosques es tractés. Tècnica que Gaudí va utilitzar en diverses ocasions: xemeneies de Casa Batlló, Parc Güell, etc.

El modemisme fou l'estil de la riquesa ornamental, del color, de la fantasia, del moviment, de la natura i de la recerca de l'obra d'art total. El desig de crear edificis amb marcades intencions que fossin obres d'art van aconseguir un nombrosíssim catàleg de grans obres repartides per innombrables poblacions catalanes. Observem que cada edificació difereix d'altres, encara que procedeixin del mateix autor.

EI modernisme català, a través de personalitats eminents com Antoni Gaudí. Antoni M. Gallissà Josep Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner, va ensenyar al món una nova manera de concebre l'arquitectura.

Utilitzant materials de construcció tradicionals com el maó, i nous (en aquell temps) materials com el ferro; el Modernisme català va desenvolupar noves tecnologies amb Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Enric Sagnier i Villavecchia, Rubió i Bellver i un gran grup d'excel·lents arquitectes catalans que van omplir Catalunya de meravellosos edificis.

Els dos principals arquitectes van ser de l'època en qüestió, Antoni Gaudí i Cornet i Lluís Domenech i Montaner. Gaudí en les seves obres mostra un estil que va més enllà de la senzilla imitació de la naturalesa. La gran quantitat de línies corbes i sinuoses i la decoració prolífera va dotar a tots els seus edificis d'una fantasia personal irrepetible.

Domènech i Montaner va inaugurar el que avui en dia s'ha denominat corrent racionalista dins del Modernisme (preocupació per l'espai i la seva funcionalitat), Gaudí podria emmarcar dins d'un corrent més expressionista.

El paper de Lluís Domenech i Montaner (1849-1923) fou essencial en la definició de la primera etapa del modemisme arquitectònic. Deu anys abans de l'Exposició Universal publica a la revista «La Renaixença- un article titulat «En busca d'una arquitectura nacional». Va ser possiblement el primer text escrit per un arquitecte que plantejava l'intent de trobar una autentica arquitectura que fos moderna i alhora reflectis les particularitats nacionals.

El Modernisme arquitectònic català pot considerar-se iniciat a la dècada dels 80 del segle XIX i finalitzat al voltant de 1930. L'Exposició Universal de Barcelona que va tenir lloc entre el 8 d'abril i el 9 desembre 1888 cal considerar-la el banc de proves del nou estil artístic que s'estava gestant.

De la mateixa època es distingeix l'arquitectura eclèctica caracteritzada principalment per ser una combinació de corrents arquitectòniques. Així, la seva característica principal és la de combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura, que al seu cop resulti quelcom de nou, amb característiques dels corrents que pren, però amb altres nous.

 

                                    Alguns dels màxims exponents són a la següent relació:


 

Anglada i Camarasa, Hermenegild (Barcelona, 1871 — Pollença, Mallorca, 1959)
Pintor. Pertangué, essencialment, al pas entre el Modernisme i el Noucentisme. Estudià a l'escola de Llotja de Barcelona i més tard, a París, al taller Julien i a l'acadèmia Colarossi. Durant la seva estada en aquesta ciutat, on féu la seva primera exposició el 1898. Es donà a conèixer a Barcelona, en una exposició, el 1900. Més tard, exposà a Venècia (1903, 1905 i 1907). En aquesta darrera biennal guanyà el gran premi, amb medalla d'or. Visqué molt de temps a França. Més tard retornà a Barcelona on treballa. Prengué part en l'exposició de l'Institut Carnegie el 1924, i a l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, tingué una sala especial. El començament de la seva obra se situà dins una òrbita postimpressionista, però aviat derivà cap a un preciosisme retòric, decorativista i molt ric de colors. Després de la seva mort, la casa on visqué a Pollença, fou convertida en Museu Anglada Camarasa.
 


Dermarche gitane. 1902

 

Arnau i Mascort, Eusebi (Barcelona 1864 -1934)
Escultor, format a Roma. Fou un dels principals col·laboradors dels arquitectes del Modernisme (Hospital de Sant Pau, etc.) i féu també monuments al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Féu treballs d'escultura per a la Casa Amatller (1900), de Puig i Cadafalch. És, ensems amb Llimona, un dels escultors més representatius del Modernisme.


Casa Amatller

 
Bassegoda i Amigó, Bonaventura  (Barcelona, 1862 - Barcelona, 1940)
Arquitecte (1886) i escriptor. Com a arquitecte participà en el pla de reforma de Barcelona. Les seves obres més representatives són la casa Rocamora (passeig de Gràcia - carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació) i el col·legi Comtal (1909), a Barcelona, el Casino del Masnou i la casa Malagrida d'Olot. És autor d'una interessant monografia sobre l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona (1925-27) i d'altres assaigs.
 


Casa Berenguer

 

Berenguer i Mestres, Francesc  (Reus, 1866 - Barcelona, 1914)
Arquitecte (1887) Amic íntim d'Antoni Gaudí, col·laborà intensament amb ell en l'obra de la Sagrada Família i en la de la Colònia Güell. Es compenetrà talment amb l'estil del mestre, que el Celler Güell, a Garraf (1888-90), és presa sovint com a obra seva. Fou autor de l'asil i del santuari de Sant Josep de la Muntanya, a Barcelona (1910-14), i de la casa on visqué Gaudí, al parc Güell (1905). Dibuixant hàbil i expert en decoració, s'especialitzà en projectes de brodats d'or.
 


Celler Guell

 

Blay  i Fàbregas, Miquel  (Olot 1866 - Madrid 1936)
Escultor format en la tradicional indústria d'imatgeria religiosa olotina, al taller dels germans Vayreda, i pensionat a París i a Roma. Actiu a Espanya i à His-pano-amèrica. Dins el corrent simbolista que inclou el Modernisme, es destaquen grups escultòrics com Els primers freds (MAMB) o La cançó popular (façana del Palau de la Música de Barcelona).


Grup escultoric La Pau

 
Brull i Vinyoles, Joan (Barcelona 1863 - Barcelona 1912)
Pintor, representa dins el Modernisme una estètica amarada per la malenconia, la tendresa i la nostàlgia, amb obres com "Somni" (MAMB), Safo, Misticisme, Idil·li.
 


Somni

 

Casas i Carbó, Ramon (Barcelona, 5 de gener de 1866 — Barcelona, 1 de març de 1932)
Pintor i dibuixant. Deixeble de Joan Vicens. El 1882 estudià al taller de Carolus Duran a París, viatjà per la península Ibèrica, visità el Museo del Prado i féu estada a Granada (1884). El 1890, amb Rusiñol i Miquel Utrillo, s'instal·là al Moulin de la Galette de Montmartre. Els seus quadres Plein air (1891, Museu d'Art Modern de Barcelona) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d'aquesta etapa. Era el moment, també, de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain, la influència dels quals hom observa en els seus dibuixos. Des del 1889 exposà cada any a la Sala Parés de Barcelona, amb Rusiñol i Clarasó. En la plenitud del Modernisme, representà la conjunció del realisme del s XVII i les suavitats impressionistes amb el sintetisme de la pinzellada (escenes de multituds) i la subtilitat dels tons vius dins una atmosfera grisa. El 1891 descobrí Sitges, on presidí, amb Rusiñol, les festes modernistes d'El Cau Ferrat. El 1897, amb Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu, obrí la cerveseria Els Quatre Gats, on  es reuní la plèiade d'artistes joves. El 1898 fundà i sostingué la revista Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma. Aquestes publicacions reproduïren una bona part de la seva obra de dibuixant, tan considerable com la seva pintura. Des del 1889 il·lustrà les cròniques enviades de París estant per Rusiñol, a La Vanguardia de Barcelona. Excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política (200 d'aquests retrats foren donats per l'autor el 1909 a la Junta de Museus; actualment són al Museu d'Art Modern de Barcelona). N'és un altre vessant important la seva activitat en el cartellisme publicitari (Anís del Mono, 1898). Obres al MAMB, a Olot, Sitges, Montserrat, etc. Plafons de gran bellesa al Cercle del Liceu de Barcelona, club privat.
 


Ramón Casas y Pere Romeu en Tàndem. 1897

 
Clara i Ayats, Josep (Olot 1878 - Barcelona 1958)
Escultor. Inicialment influït per Rodin, aviat evolucionà vers els models clàssics i esdevingué capdavanter del noucentisme. A Barcelona, obres al Museu Clara i escultures urbanes com la Deesa (1919), a la plaça de Catalunya.


La Deesa

 

Clarasó i Daudí, Enric (Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 1857 — Barcelona, 1941)
Escultor. Deixeble de Joan Roig a Barcelona. El 1881 conegué Santiago Rusiñol, i l'any següent, Ramon Casas, amb els quals exposà reiteradament des del 1890. Vers el 1885, el seu estudi esdevingué lloc de reunió d'artistes i nucli primitiu d'El Cau Ferrat; era quan es dedicava a fer estatuetes de fang, retrats i imatges funeràries. Treballà en la decoració de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i, amb els guanys, anà amb Rusiñol a París, on tornà el 1890, i hi convisqué amb Casas, Rusiñol, Utrillo i el gravador Ramon Canudes. En la seva obra, nombrosa  sobresurt l'estàtua sepulcral Memento homo, l'obra que ell més apreciava (primera medalla a l'Exposició Internacional de París del 1900), i el monument a Jaume I (1916-27), a Palma.
 


Memento Homo (Zaragoza)

 

Crane, Walter (Liverpool, 1845 — Horsham, Sussex, 1915)
Dibuixant, il·lustrador i pintor anglès. Format en la tradició prerafaelita, el 1871 anà a Florència i se sentí fortament atret per l'obra de Botticelli. El seu recull Lines and Outlines (1875) és un manifest de la seva plàstica basada en la línia. Dissenyà decoracions per a papers pintats. El 1888 fou un dels fundadors i el primer president de l'Arts and Crafts. Participà en les exposicions internacionals del Modernisme, moviment del qual fou un dels primers promotors; col·laborà en periòdics socialistes i en recollí els dibuixos a Cartoons for the Cause (1896).


La mascara de las cuatro estaciones

 

Domènech i Estapà, Josep  (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 5-9-1917)
Arquitecte (1881) i doctor en ciències exactes. membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts (1883), que posteriorment presidí (1914). Autor, a Barcelona, dels edificis de l'Acadèmia de Ciències (1893), Palau de Justícia (1885-1908, amb Enric Sagnier), Presó Model (1904 amb Salvador Vinyals), Observatori Fabra (1906), Catalana de Gas (1908) i convent dels carmelitans (començat el 1910 i acabat pel seu fill Josep Domènech i Mansana). Dirigí així mateix les obres de l'Hospital Clínic (1895-1906)


Palau de Justicia de Barcelona

 

Domènech i Montaner, Lluís- (Barcelona 1850 - 1923)
Arquitecte (1873), professor i director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901). Participà activament en el moviment polític del catalanisme i després a la investigació històrica i arqueològica. Representa la branca racionalista del Modernisme arquitectònic per l'ús de nous materials i tecnologies que conjuga amb una especial afició per les arts aplicades i bells oficis, amb resultats decorativistes.
Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons).
Construí d'altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any.
 


Palau de la Música Catalana

 

Falqués i Urpí, Pere (Sant Andreu de Palomar 1850 - Barcelona 1916)
Arquitecte (1873). Fou arquitecte municipal a Barcelona on féu obres com els fanals del passeig de Gràcia o el monument a Serafí Pitarra, d'exuberant decorativisme a les Rambles de Barcelona.
Va col·laborar a l'Exposició Universal de 1888 guanyà el concurs per remodelar.la, on va dissenyar el palau de les Ciències i el de l'Argicultura (destruits després de l'exposició). Posteriorment, el 1889 guanyà el concurs per remodelar la plaça de Catalunya, eliminant les construccions que caoticament s'havien instal·lat des.
 


Fanal modernista del Passeig de Gràcia dе Barcelona

 

Gallé, Émile (Nancy, 1846 — Nancy, 1904)
Vidrier i ebenista francès. Fundador i cap de l'escola de Nancy. La seva producció fou reconeguda i acceptada des de l'Exposició Universal de París del 1889, on presentà, entre altres, el Vas Orfeu i Eurídice (Musée des Arts Décoratifs, París).
Va renovar els aspectes tradicionals de la vidrieria i es va interessar en la producció de vidres opacs i semitraslúcids. La flor és l'element decoratiu per excel·lència en tota la seva obra, tant en vidre com en moble. El seu taller fou un dels centres més importants de l'Art Nouveau en arts decoratives i especialment en el treball del vidre.

 

Gallissà i Soqué, Antoni Maria  (Barcelona 1861, Barcelona 1903)
Arquitecte (1885). Fou professor a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d'en Gignàs), una sèrie de panteons, com els de la família de la Riva (a Barcelona) i els de la família Arús (a Vilassar de Mar i Lloret de Mar), la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l'església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailèn número 115 (a Barcelona). Com els altres arquitectes de la seva generació, comprengué que l'arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques llises i volumètriques per a revestiments, lletres, banderes i senyeres, com la de l'Orfeó Català. 
 


Església de Santa Maria de Cervelló

 
Gargallo i Catalán, Pau (Maella 5-1-1881 - Reus 28-12-1934)
Escultor. Format amb Eusebi Arnau, col·laborà amb ell a la decoració del Palau de la Música i de l'Hospital de Sant Pau, anà després a París i evolucionà vers el noucentisme i encara vers un personal avantguardisme (obres de ferro i metall).
 


Urano. 1933

 

Gaudí Cornet, Antoni   (Reus, 1852 - Barcelona, 1926).
Títol arquitecte, 1878. Nascut d'una tamilia de calderers, estudi la carrera d'Arquitectura a Barcelona, tenint com a mestre a Elies Rogent. Va treballar a les ordres de Francisco del Villar Lozano i de Josep Fontseré en la seva època estudiantil. Durant l'exercici de la seva professió va tenir com a ajudants a Camil Oliveras, Cristóbal Cascante, Joan Alsina, Francesc Berenguer, Joan Rubió, Josep Mª Jujol, Domènec Sugrañes. Les seves obres fora de Catalunya són: a Comillas (Cantàbria), la Vila Quijano, "El Capricho" (1883-1885), les obres van ser dirigides per Cristóbal Cascante, que també va dissenyar el mobiliari, a Astorga (Lleó), el pal- lau episcopal (1887-1893) i la reforma del claustre del Seminari (cap 1889), a Lleó, la casa Fernàndez i Andrés, "Casa dels Botines" (1891 -1893) i la reforma de la catedral de Palma de Mallorca ( 1904-1914), en col.laboració amb Joan Rubió Bellver i Josep Mª Jujol.
L'any 1883 resultà molt significatiu en el procés d'evolució de l'obra de Gaudí. Fou l'època en la qual s'incorporà a les obres de la Sagrada Família, se li començaren a encarregar obres importants i aprofundí les relacions amb Eusebi Güell i Bacigalupi. Si bé alguns comentaristes prefereixen considerar aquesta etapa (1883-1903) com a una continuació de la primera per la utilització de la línia eclèctica, nosaltres, a causa de les característiques peculiars que presenta, hem preferit diferenciar-la de forma clara i evident.
Fou un moment de referència directa als estils històrics, en preferència el gòtic i l'àrab, que marcaren una línia de progressiva personalització de la seva obra. Les obres que considerem dins d'aquest apartat són la Casa Vicens (1883-1885), el «Capricho» de Comillas (1883-1885), els pavellons Güell (1884-1887), el Palau Güell (1886-1890), el Palau Episcopal d'Astorga (1889-1894), el Col·legi de les Teresines (1888-1890), la Casa «Botines» de Lleó (1891-1894), la Casa Calvet (1898-1904), Bellesguard (1900-1909) i l'inici de la seva obra a la Sagrada Família (1883...) Fou una etapa molt rica en creativitat i molt uniforme d'estil.
L'any 1884 Gaudí inicià les obres de la Finca Güell. Alguns autors han volgut vincular aquesta obra pel seu contingut poètic amb l'Atlàptida de Verdaguer (dedicada ai Marquès de Comillas, sogre d'Eusebi Güell). El famós drac que guarda l'accés al pati, a la vegada que és la primera gran obra de Gaudí en ferro forjat, fóra un símbol d'aquest poema en pedra. L'obra en el seu conjunt és la que reflecteix més elements arabitzants per l'ús i la distribució quasi exclusiva del totxo i de la rajola. La novetat arquitectònica està centrada en la utilització de voltes diverses, des de les cilíndriques a les parabòliques.
Gaudí n'assumí la direcció el 3 de novembre de 1883 després de les desavinences entre el promotor Josep Mª Bocabadella i l'arquitecte Francesc de Paula del Villar,
de la diòcesis barcelonesa, que havia projectat l'obra en una línia clarament neogòtica en consonància als temps. Gaudí en fer-se càrrec de les obres imposà revisions profundes: més altura dels arcs apuntats a la cripta, que fou envoltada d'un espai obert a l'exterior. Convertí les lluernes en finestres i revisà l'ornamentació dels capitells bo i guardant la línia gòtica del conjunt. De manera semblant actuà amb l'absis.
En conjunt, al marge d'ampliar les superfícies del temple. Gaudí es mostrà molt respectuós envers els projectes de qui havia estat el seu mestre dels primers temps.
Una vegada acabat l'absis. Gaudí inicià la façana que dóna a llevant, la del Naixement, gràcies a un generós donatiu que permeté començar les obres. Gaudí s'imaginà l'espai de la façana com si fos un gran pessebre, amb temes i símbols lligats a la infància de Crist.
Ais peus de les quatre grans torres que constitueixen el fons del temple, apareix un món de detalls impressionant ai voltant de les tres portes dedicades a la fe, l'esperança i la caritat. La porta central, la més important, dóna nom a tota la façana i hi trobem plasmat el naixement de Jesús acompanyat de les al·legories que s'hi refereixen: inscripcions, constel·lacions, plantes i aus (que evoquen el Nadal popular i altres tradicions del nostre poble). Les altres dues portes contenen també al·legories a les virtuts cardinals: a la porta de l'esperança hi són representats Sant Josep i Jesús al taller de Natzaret, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. A la porta de la fe, el tema central l'ocupa Jesús ensenyant als doctors del Temple de Jerusalem. L'obra en el seu conjunt és d'una gran bellesa plàstica on destaquen la gran profusió d'elements escultòrics que ens mostren un Gaudí místic i religiós.  (foto: la Sagrada Família)
 

 

Guimard,  Hector (Lió, 1867 — Nova York, 1942  (Arquitecte francès).
Deixeble de Viollet-le-Duc. El seu primer encàrrec important fou el Castell Béranger de París (1894-98), on incorporà l'Art Nouveau més típic a l'arquitectura i obtingué el primer premi de façanes de la ciutat de París. Construí després la casa del ceramista Coilliot a Lilla (1898-1900), diverses entrades del metro de París (1900-10), el Castel d'Orgeval (1905), la seva casa de París (1909-12), etc. Unes altres obres importants, destruïdes, han restat fotografiades en la sèrie de postals Le Style Guimard (1903). Conreà també el grafisme i el disseny de mobles i objectes.
 


Metro Abbesses. Paris

 

Henry Sullivan, Louis (Boston, 3 de setembre de 1856 — Chicago, 14 d'abril de 1924)
Arquitecte nord-americà. Inicià els estudis a Massachusetts (1873), treballà a Filadèlfia amb l'arquitecte Frank Furnes i assistí uns quants mesos a l'École des Beaux Arts de París (1874), on fou influït per l'estil de Léon Vandoyer, cosa que es reflectí en l'ornamentació de la majoria dels seus edificis. Professionalment començà a treballar a Boston, i després a Chicago, a l'oficina de Dankar Adler, amb qui s'associà. Si la primera obra conjunta Adler-Sullivan —el Rothschild Building (1881)— fou construïda seguint les normes clàssiques, aviat passaren a investigar les possibilitats que oferien les estructures metàl·liques i la configuració que hom pot donar als grans edificis comercials, que esdevingueren, més tard, gratacels —com el Wainwright Building, a Saint Louis (1891), i el Carson Pirie Scott Department Store, a Chicago (1899-1904)—. L'obra de Sullivan és la més característica de l'anomenada escola de Chicago.
 


El almacén de Carson Pirie Scott (Chicago)

 

Hoffmann, Josef (Pirnitz, Baixa Àustria, 1870 — Viena, 1956)
Arquitecte austríac. Deixeble d'O.Wagner, fou un els fundadors de la Wiener Sezession (1897). Defensor de la simplicitat geomètrica, creà la Quadratel-Hoffmann, fórmula decorativa que alterna quadrats o rectangles blancs i negres. Decorà el hall del palau de la Secessió a Viena (1902) i el 1903 féu el sanatori de Purkersdorf, on s'anticipà al seu temps. El palau Stoclet de Brussel·les (1905-11) és la seva obra cabdal. Com a arquitecte municipal de Viena féu dues sèries de cases per a obrers (1924-25 i 1934). Féu el pavelló austríac de l'Exposició de París del 1925 i el de la Biennal de Venècia del 1934.
 


Villa Skywa-Primavesi 1913-1915 (Vienna. Austria)

 
Honrar, Gaspar (Bunyola, Mallorca 1870 - Barcelona 1953)
Moblista i decorador, excel·lí en conjunts enriquits amb marqueteria d'una tècnica extraordinària, com el de la casa Lleó Morera
 

Horta, Victor (Gant, 1861 — Brussel·les, 1947)
Arquitecte i dissenyador belga.Estudià a Gant i a Brussel·les. Residí a París (1878-80). Les seves Cases Geenens de Gant (1885) eren una adaptació amb maó vist de l'esquema de la façana del palau florentí, i l'edicle Lambeaux de Brussel·les (1889) participa encara del neoclassicisme. Amb els hôtels Tassel (1893) i Solvay de Brussel·les (1894) restà definit el seu estil Art Nouveau amb elements estructurals metàl·lics vists, vitralls, façanes que trencaven la superfície plana, etc. Cal remarcar, per la seva llibertat de construcció, la seva casa (1898) —Horta Museum de Brussel·les des del 1969— i l'hôtel Aubecq de la mateixa ciutat (1899). Exercí diversos càrrecs professorals i fou creat baró el 1932 per Albert I de Bèlgica. Atent a la funcionalitat de les seves obres, fou un dels principals arquitectes modernistes europeus. Posteriorment va evolucionar cap a una major sobrietat i, després d'una estada als Estats Units al començament del segle XX, va passar a conrear una arquitectura purista amb la qual no va aconseguir tant d'èxit com havia obtingut amb els seus edificis modernistes.


Hotel Tassel  (1893-1895) Bruxelles

 

Jujol i Gilbert, Josep Maria (Tarragona 1879 - Barcelona 1949)
Arquitecte (1906). Col·laborador de Gaudí a la Pedrera i al Parc Güell, excel·lent dibuixant, la seva obra pròpia es ressent de l'escassa potència econòmica dels seus clients, i amb materials humils creà enginyoses formes que sovint anticipen troballes del dadaisme i superrealisme. Actiu a Sant Joan Despí i a les terres del Camp de Tarragona, a més de Barcelona.


Casa Planells (Barcelona)

 
Lewis Tiffany, Charles (Killingly, Connecticut, 15 de febrer de 1812 — Nova York, 18 de febrer de 1902)
Orfebre i vitraller nord-americà. El 1837 fundà a Nova York una manufactura d'argenteria i vidrieria que assolí fama mundial. Fou especialment en l'estil modernista on creà obres excel·lents, només compatibles amb les de R.Lalique, tant en joieria com en vidrieria.
Vitrall de Charles Lewis Tiffany, argenter i vitraller nord-americà.


Dettal del vitrall "Educació" (1890) ubicat al Hall de l'Universitat de Yale

 

Llimona i Bruguera, Josep (Barcelona 8-4-1864 - Barcelona 27-2-1934)
Escultor. El 1880 obtingué, amb El fill pròdig, la pensió Fortuny per a estudiar a Roma, on anà amb el seu germà Joan Llimona. Allà treballà al taller d'Enric Serra i assistí a l'acadèmia Gigi. El mateix 1880 enllestí les dues obres exigides per la pensió: Patrici romà (Museu d'Art Modern de Barcelona) i l'esbós eqüestre per al Ramon Berenguer el Gran (versió definitiva a la plaça de Ramon Berenguer de Barcelona). Novament a Barcelona, féu relleus per al monument a Colom (1886) i diverses obres per a l'Exposició Universal del 1888 —estàtua de Ramon Berenguer el Vell, fris de l'Arc del Triomf. Reelegit president de la Junta de Museus el 1931— ho havia estat ja del 1918 al 1924—, fou un dels principals artífexs de l'etapa d'esplendor dels museus barcelonins, i detingué el càrrec fins a la seva mort. A part les exposicions de Barcelona, concorregué a exposicions de Madrid (1901 i 1915), Brussel·les (1914) i París (1919) i féu exposicions individuals a Buenos Aires i Rosario de Santa Fe (1925), a l'Argentina, on restaren diverses obres seves. Escultor d'èxit oficial —condecorat pels governs de França i Itàlia—, obtingué la primera medalla d'or de la ciutat de Barcelona que es concedí. Fou un artista eclèctic que assimilà i estilitzà amb personalitat els corrents europeus que superaven l'anecdotisme vuitcentista —Rodin, Meunier, Bartholomé, etc—, entre els quals, evidentment, el simbolisme, motiu pel qual hom l'ha considerat com el principal escultor del Modernisme català.
 


El Desconsol

 

Llimona i Bruguera, Joan (Barcelona, 1860 — Barcelona, 1926)
Pintor. Deixà els estudis d'enginyer i després els d'arquitecte pels de pintura, a Llotja i a Roma, on acompanyà el seu germà petit, l'escultor Josep Llimona (1880-82). El 1882 ja participà en alguna exposició col·lectiva a Barcelona, i el 1884 publicà algun dibuix a "L'Avenç". El 1896 la seva obra Tornant del tros (Museu d'Art de Barcelona) guanyà una primera medalla a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona. Decorà la cúpula del cambril de la Mare de Déu del monestir de Montserrat (1896-98), considerada, pel seu naturalisme i la seva autencitat, com un dels principals exemples de la renovació de l'art religiós català. Pintà també el fris de l'església de les germanetes dels pobres de Vic (1902) i la cúpula de l'església de les carmelitanes —L'Escorial—, també de Vic (1904). Passà per una etapa en què fou influït pel simbolisme, sempre, però, al servei d'una pintura d'apostolat (menjador de la casa Recolons de Barcelona, 1905). Pintà altres grans obres religioses, com el baldaquí de Ripoll (1912; avui a l'Arxiu-Museu de Ripoll) i altres, destruïdes el 1936, en esglésies de Barcelona, Bràfim, etc. Fou també un bon dibuixant i cartellista. hom en féu un recull antològic al volum El do de Déu (1930). Fou consogre d'Enric Granados. 
 

 
Martínez i Hugué, Manuel   (Barcelona 1872 - Caldes de Montbui 1945)
Escultor. De la colla dels Quatre Gats i amic de Picasso i dels avantguardistes, passà a París i a Ceret i des del 1927 a Caldes de Montbui. La seva obra aporta al noucentisme una rotunditat de formes i un arcaisme que el separen d'escultors més classicitzants com Clara o Rebull.


Mujer sentada (Asturias)

 

Martinell i Brunet, Cèsar   (Valls, 1888 - Barcelona, 1973)
Arquitecte (1916) Construí cooperatives vinícoles (Gandesa, el Pinell de Brai, Falset, Montblanc, Rocafort de Queralt, Cornudella, Barberà, Nulles i Vila-rodona) (1919-25), en les quals emprà els pràctics i econòmics arcs equilibrats d'obra vista, seguint els consells del seu mestre, Gaudí. Féu també la farinera de Cervera. Restaurà la seu d'Urgell, Poblet, la Seu Vella de Lleida, el retaule de Santa Maria d'Igualada, el de l'església parroquial d'Arenys i el de Sant Pere de Reus, després de les destruccions del 1936. Restaurà les esglésies de Coll de Nargó, Castellfollit de Riubregós, Sant Joan de Caselles i Santa Coloma d'Andorra. Bastí, a Barcelona, la casa Saleras, al carrer de París (1928), la fàbrica Pedemonte, al carrer de Los Castillejos (1928), i la casa Solà, al carrer d'Aragó (1929).


Celler cooperatiu de Pinell de Brai

 

Martorell i Terrats, Jeroni   (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951)
Arquitecte (1903) Restaurà i, moltes vegades, revalorà arqueològicament un gran nombre de monuments (cases dels Canonges i casa dels velers, a Barcelona; monestirs de Poblet, Sant Cugat del Vallès i Sant Pere de Rodes; pont romà de Martorell, esglésies romàniques de Terrassa i muralles de Montblanc). Com a obres de nova planta, projectà la Caixa d'Estalvis (1905-15) i l'Escola Industrial d'Arts i Oficis (1907-10) de Sabadell i un gran nombre d'escoles al Maresme i al Vallès.


Caixa Sabadell (Sabadell)

 

Masriera i Rosés, Lluís (Barcelona 1872-1958)
Orfebre, pintor i escriptor, d'una família d'artistes i argenters. Deixeble de Lossier a Ginebra, introduí i perfeccionà l'esmalt translúcid que aplicà a joies de disseny modernista, amb representació d'ocells, libèl·lules, paons i de fades i nimbes. Actualment s'han reproduït alguns dels seus models més bells.
 

 

Masó i Valentí, Rafael (Girona 1880-1935)
Arquitecte (1906) i escriptor. Aglutinà el moviment noucentista a Girona entorn de la societat Athenea. Trencà amb el Modernisme arquitectònic tradicional i fou influït per la Sezession vienesa i per l'escocès C.R. Mackintosh (obres a Girona i Olot) i derivà vers un popularisme idealitzant (urbanització de S'Agaró, a la Costa Brava).
 


Farinera Teixidor (Girona)

 
Mestres, Apel·les (Barcelona 1854 -1936)
Dibuixant, escriptor i músic. La seva obra com a il·lustrador, detallista i fantasiosa, evolucionà cap a una estilització de les formes orgàniques pròpia del Modernisme franco-belga.


Llibre Verd

 

Mir, Joaquim i Trinxet (Barcelona 1873 -1940)
Pintor. Inicialment de la Colla del Safrà, des d'una estada a Mallorca (1899-1903) derivà cap a un postimpressionisme basat en el color que el portà fins als límits de l'abstracció pictòrica (època del Camp de Tarragona). S'establí a Vilanova i la Geltrú (1921) on es conserva una bona mostra de la seva obra, així com al MAMB. També féu vitralls.


Laderas de Montjuïc (1896-97)

 

Mucha, Alphons Maria (Ivančice, Moràvia, 24 de juliol de 1860 — Praga, 14 de juliol de 1939)
Pintor, cartellista i decorador txec. Anà a París, on es féu famós arran del cartell Gismonda (1894), per a Sarah Bernhardt; de llavors ençà fou el cartellista de l'actriu (Lorenzaccio i La dame aux Camélies, ambdós del 1896; Medea, 1898; Hamlet, 1899). Fou un dels cartellistes més importants del Modernisme; el tema dels seus cartells fou sempre la figura femenina, que, partint d'una fotografia, idealitzava. Són famosos els que féu per a les Cigarretes Job (1896 i 1898). Il·lustrà la revista La Plume. De retorn al seu país (1910), pintà una sèrie de vint teles sobre l'Epopeia eslava (castell Moravský Krumlov, Praga).

 

Muncunill i Parellada, Lluis  (Fals, 1868 - Terrassa, 1931)
Arquitecte (1891) El 1902 començà les seves experiències dintre el Modernisme, inspirades en Domènech i Montaner (casa Baltasar Gorina, 1902), que alternà amb obres d'influència floralista (casa Barata, 1905). Vers el 1905 aconseguí un llenguatge propi, amb l'adaptació d'un element gaudinià, l'arc el·líptic, allunyat de tota referència decorativa (masia Freixa, 1907-10). Destacà també com a projectista de quadres industrials, on combinà intel·ligents solucions constructives, com l'antiga volta de revoltó, amb un clar sentit de l'estètica (fàbrica Aymerich, Amat i Jover, 1908).  Pertany a la segona generació modernista.
 


Masia Freixa. Terrassa

 

Nogués i Casas, Xavier (Barcelona 1873-1941)
Dibuixant, gravador i pintor, la seva obra caricaturesca representa el vessant satíric del noucentisme. Treballà la ceràmica (el Pinell de Brai) i el vidre.
L'ideal d'aquest moviment artístic era el retorn a les formes clàssiques, mediterrànies i als valors tradicionals, del qual la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) n'és un important dipositari, ja que el seu fons aplega algunes obres dels artistes més representatius, com el mateix Xavier Nogués, Joaquim Sunyer i Xavier Canals.
 


Sardana (1939) Oli sobre tela

 
Nonell i Monturiol, Isidre (Barcelona 1873 -1911)
Pintor i dibuixant. Fou membre de la Colla del Safrà i assidu als Quatre Gats. Se centrà en la representació de marginats (gitanes, cretins) amb tècnica postimpres-sionista de pinzellada molt subjectiva. Obres al MNAC.


Dues Gitanes (1903) Oli sobre tela

 

Olbrich, Joseph Maria (Troppau, 1867 — Düsseldorf, 1908)
Arquitecte austríac, deixeble d'O.Wagner. Després de projectar l'edifici d'exposicions de la Wiener Sezession (1898) a Darmstadt, construí una colònia d'artistes, de la qual dissenyà tots els elements arquitectònics i decoratius. Inaugurada el 1901, fou ampliada el 1907, amb un palau d'exposicions que inclou la famosa Hochzeitsturm. El 1908, a Düsseldorf, dirigí la construcció dels grans magatzems Tietz. Tot i que formà part del grup de la Sezession des del 1897, les seves obres, d'una gran perfecció en el procés constructiu, no ofereixen gairebé cap innovació interna i fins i tot a les darreres manifesta un clar retrocés formal: utilitzà esquemes neogòtics en els magatzems Tietz i neoclàssics a la casa Feinhals.
 

"Hochzeitsturm - Mathildenhöhe"
 

Parera i Saurina, Antoni  (Barcelona, 1868 — Barcelona, 1946)
Escultor. Fill del decorador Joan Parera i Santacana. Deixeble de Suñol a Madrid (1884) i de l'Academia de San Fernando, que el pensionà a Roma (1888), on s'estigué fins el 1892. Viatjà també per França i per Itàlia.
Professor de la Llotja de Barcelona (1897) i numerari (1905). Fou premiat a diverses exposicions espanyoles i a la Internacional d'Atenes (1904) i obtingué medalla d'or a l'Exposició de Barcelona del 1911. Col·laborà al monument a Alfons XII a Madrid i té obres a Cadis, Colòmbia, Manila, Madrid, Barcelona (Agricultura, Plaça de Catalunya), Girona (Girona 1909!, Plaça de la Independència), etc. Dissenyà també diverses medalles. Malgrat la seva admiració declarada per Fídies, passà del realisme de Recompensa del treball (1891) al Modernisme de Natació (Museu d'Art Modern de Barcelona) o, sobretot, La Caritat (1907, Museu d'Art Modern de Barcelona), sempre dins una temàtica anecdòticament literària. Fou acadèmic de Sant Jordi, de San Fernando i de la Hispanoamericana de Cadis.
 


"Sirena" Jardines del Buen Retiro (Madrid)

 

Pericas, Josep Maria (Vic 1881 -Barcelona 1965)
Arquitecte (1906), col·laborador de Rafel Masó. Influït inicialment per Gaudí, evolucionà cap a un classicisme modernitzant dins el corrent del noucentisme.
Amb vuit anys es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va estudiar a l'Escola d'Arquitectura. Gran admirador d'Antoni Gaudí, el seu món formal està en contraposició, ja que en els seus edificis pot apreciar una influència medieval i en alguns casos romànica, així com en alguns casos de l'escola vienesa. Entre les seves obres destaquen, l'església del Carme (1910), la farmàcia del Dr Pinós (1911), la seva casa particular a Torelló (1920) i la casa Diagonal a Barcelona.
 


Casa d'Anita Colomer   (Plaça de la Catedral a Barcelona)

 

Puig i Cadafalch, Josep (Mataró 17-10-1867 - Barcelona 23-12-1956)
Arquitecte (1891), historiador de l'art i polític. Deixeble de Domènech i Montaner, la seva obra es caracteritza per l'ús de formes del gòtic del nord d'Europa enriquides amb abundant decoració floral i especial atenció pels materials (ferro, vitralls, ceràmica). Actiu a Barcelona, Mataró i Argentona), Viladrau, Montserrat), Sant Sadurní d'Anoia. A partir de la I Guerra Mundial evolucionà vers un estil més classicitzant, amb obres com el projecte inicial de l'Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. Polític catalanista, fou president de la Mancomunitat de Catalunya en 1917-23, continuador de l'obra de Prat de la Riba.
 


Casa Terrades o Casa de les Punxes (1903)

 

Raspall i Mayol, Manel Joaquim    (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1954)
Arquitecte (1904). Abans d'acabar els estudis reformà la casa materna can Mayol, avui can Raspall, a la Garriga, única obra seva neogòtica. Fou nomenat arquitecte municipal de Cardedeu, l'Ametlla, la Garriga, Granollers, Llinars, Caldes de Montbui i la Roca. En la etapa 1903-1914 crea la Casa J.Barbey (1910), la Torre Iris (1911), La Bombonera (1911) i la Casa J.Barraquer (1913) que formen l'anomenada manzana Raspall a la Garriga.  En la etapa 1918-1926) la Granja Viader (1925) a Cardedeu.


Casa Barbey

 

Renart i Garcia, Dionís (Barcelona, 1878 — Barcelona, 1946)
Escultor .Fill del daurador i pintor Dionís Renart i Bosch (Tarragona 1852 — Barcelona 1922). Format amb el seu pare i a Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Concorregué a les exposicions de Belles Arts de Barcelona (1911 amb Eva, 1918 amb La Raça) i de Madrid (1912 amb Al·legoria i Retrats). Sobresortí en obres d'art aplicat fent els models de bibelots de ceràmica, gerros, medalles, i voris per a joies —per a la casa Masriera—, utensilis diversos, etc; els millors són els que segueixen les formes de l'Art Nouveau. Fou escultor anàtomic de la Facultat de Medicina de Barcelona. És representat al Museu d'Art Modern de Barcelona. Com a astrònom fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, iniciador i organitzador de l'Exposició d'Estudis Lunars celebrada a Barcelona el 1912 i autor d'un mapa en projecció estereogràfica de diversos relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom.
 


Les Tres Maries de La Resurrecció de Jesús, del Rosari Monumental de Montserrat

 

Riquer i Inglada, Alexandre de (Calaf, Anoia, 1856 — Palma, Mallorca, 1920)
Dibuixant, pintor i poeta. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc).
Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d'Antoni Caba a Llotja. A Anglaterra conegué el focus artístic de l'Aesthetic Movement, alimentat pel japonisme i el prerafaelitisme, i també l'Arts and Crafts Movement, de William Morris. Lluità per l'expandiment de l'art industrial. Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l'art de l'ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l'aiguafort, sobre el qual féu classes a J. Triadó, J. Renart, F. Galí, J. Diéguez i J. M. Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l'Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental. Els anys del decenni del 1880 col·laborà a La Ilustració Catalana i il·lustrà uns volums de la "Biblioteca Arte y Letras" i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d'Apel·les Mestres.
 


Plafó de Marquetería, any 1901.

 

Roig i Cisa, Pau (Premià de Mar, Maresme, 1879 — Barcelona, 1955)
Pintor i gravador. Alumne de Llotja a Barcelona (1894) i deixeble de Torrescassana. Es presentà el 1896 a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona.
El 1898 guanyà el concurs de portada i contraportada de l'Almanac de L'Esquella de la Torratxa per al 1899 amb uns dibuixos plenament Art Nouveau. Col·laborà des d'aleshores en aquella revista i a Iris i Hispània. Féu dissenys de dibuixos de marqueteries per a Gaspar Homar, dins el simbolisme i l'Art Nouveau, i pintà els murals per a la botiga Cassadó i Moreu (1900, avui en col·lecció particular). El 1901 se n'anà a París, on col·laborà a Le Rire, L'Assiette au beurre, Frou-Frou i esdevingué un conegut il·lustrador de llibres (La Femme et le Pantin, de Pierre Louys).El 1933 tornà a Catalunya i participà, dins el Saló de Montjuïc, a les Exposicions de Primavera (1933, 1934 i 1935). Tornà a París el 1939 fins al 1943, que retornà definitivament a Barcelona, on exposà des del 1944 en individuals i col·lectives.

 
Rubió i Bellver, Joan (Reus 1871-Barcelona 1952)
Arquitecte (1892). Seguidor de Gaudí, del qual pren l'interès per l'estructura plasmada en el tractament de materials com el maó i el ferro. Actiu a Barcelona), Ripoll, Raïmat I també a Mallorca.


Ca l'Espinal, en la Colonia Güell (Santa Coloma de Cervelló (1900)

 

Rusiñol i Prats, Santiago (Barcelona 1861 - Aranjuez 1931)
Pintor i escriptor. Compartí amb Ramon Casas la bohèmia parisenca i convertí Sitges en un centre del Modernisme (Cau Ferrat, Festes Modernistes, entronització del Greco, etc). Inicialment impressionista, evolucionà, sota la influència del pre-rafaelitisme, cap al simbolisme i finalment se centrà en les sèries de jardins crepusculars. Personalitat acusada, dotat d'una gran capacitat d'humor i d'ironia, ha deixat un ric anecdotari.
 


Café de Montmartre (1890)

 
Sagnier i Villavecchia, Enric (Barcelona 1858 -1931)
Arquitecte (1882). Assimilà elements decoratius modernistes en edificis de base clàssica. Construí més de 200 edificis, preferentment per a l'alta burgesia i també per als ordes religiosos, sobretot a Barcelona.
 


Temple del Sagrat Cor de Barcelona (1902-1961)

 

Sugrañes i Gras, Domènec    (Reus, 1879 - Barcelona, 1938)
Arquitecte (1912) Col·laborador de Gaudí, completà Bellesguard amb els bancs de mosaic, l'aiguamans del vestíbul i la casa dels masovers (1917). Féu la casa d'Ermenegild Miralles al passeig de Manuel Girona en forma de barraca valenciana (1919). Amb Raspall féu la plaça de toros Monumental de Barcelona (1913), i succeí Gaudí en les obres de la Sagrada Família (1926-36).


Plaça de toros Monumental, a Barcelona

 

Triadó i Mayol, Josep (Barcelona 1870 -1929)
Dibuixant i pintor. Deixeble d'Alexandre de Riquer, fou destacat ex-librista, dins l'estètica del Modernisme, i també il·lustrador, cartellista, projectista d'enquadernacions, etc. Féu pintura simbolista, paisatge i pintura d'història.
En 1902 guanyà la plaça de professor a Llotja, on romangué fins a la mort. Les arts gràfiques esdevingueren el seu camp predilecte de treball. Decorà les revistes El Gato Negro (1898), Álbum Salón (1898-99), La Ilustración Artística (1898-1900), Hispania (1899-1902), Hojas Selectas, Mercurio, etc., i esdevingué un dels il·lustradors més importants del començament de segle.
 

 

Valeri i Pupurull, Salvador (Barcelona 1873-1954)
Arquitecte (1899). Influït per Gaudí, féu una obra d'un decorativisme exuberant, amb ornamentació floral, frontons ondulats, ceràmica, etc. Actiu a Barcelona, el Papiol (on va treballar
molts anys com a arquitecte municipal) i altres localitats del Baix Llobregat i el Vallès.
A Barcelona: la Torre de Sant Jordi (1908, C/Sant Eudald 11), la Torre Cortés (1913, plaça de Pedralbes s/n), la Casa Espona i la Casa Llaudet (1915), una casa a la Baixada de Briz 20-22 (1926), la Casa Manefa (1930, Sant Pere més Alt 21).
Va projectar entre altres, a Barcelona: la Torre de Sant Jordi (1908, carrer Sant Eudald 11), la Torre Cortés (1913, plaça de Pedralbes s/n), la Casa Espona i la Casa Llaudet (1915), una casa a la Baixada de Briz 20-22 (1926), la Casa Manefa (1930).
A Sant Vicenç dels Horts la casa d'estiueig de Fèlix Trian (carrer Barcelona) i també hi va edificar la Casa Gensana i la Fàbrica Prats.
 


Casa Comalat. Barcelona

 

Vilaseca i Casanovas, Josep (Barcelona, 1848 — Barcelona, 1910)
Arquitecte. Estudià a Madrid i es titulà el 1873. Viatjà per Alemanya amb Lluís Domènech i Montaner, i el 1874 ja era professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, de la qual fou catedràtic fins a la seva mort.
Fou també president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. Autor de l'Arc de Triomf de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, del projecte —amb Domènech— de les Institucions Provincials de Cultura (1877), del taller del moblista Vidal, al carrer de la Diputació, de l'estudi en forma de temple clàssic per als germans Masriera (1882), de la Casa Pia Batlló, a la rambla de Catalunya (1901), de la casa Comas i Argemí, a l'avinguda dela República Argentina (1909), de la casa Cabot, al carrer de Lloria 8 (1906), i de les cases Batlló (carrer de Mallorca passeig de Gràcia) i Bruno Quadros (rambla del Centre). També fou obra seva la desapareguda casa Vilaseca, a la plaça d'Urquinaona (1874). És el més pur representant del premodernisme català, i fou, a més d'arquitecte, exquisit dibuixant i aquarel·lista.


Arc de Triomf (1888). Barcelona

 

 

 
 
 
ALTRES ESCULTORS MODERNISTES CATALANS:
     Eduard B. Alentorn, Josep Cardona i Furró, Joan Carreres, Lambert Escaler i Milà, Manel Fuxà i Leal, Alfons Juyol i Bach, Agustí Querol,
     Josep Reynés i Gurguí, Agapit Vallmitjana i Barbany, VenancI Vallmitjana i Barbany
   
ALTRES PINTORS MODERNISTES CATALANS:
     Ricard Canals, Agapit Casas i Abarca, Josep Cusachs,  Manuel Cusí, Xavier Gosé i Rovira, Sebastià Junyent i Sans, Josep Maria Marqués,
     Francesc Masriera i Manovens,  Josep Masriera I Manovens, Eliseu Mmeifrèn i Roig,  Francesc Miralles,  Isidre Nonell i Monturiol ,
     Marià Pidelaserra i Brias, Josep Pinós i Comes, Josep Reynés,  Antoni Serra i Fiter, Josep Maria Tamburini,  Modest Urgell, Miquel Utrillo i Morlius, 
     Lluïsa Vidal i Puig, Pere Ysern i Alié
   
DECORACIÓ:
     Joan Busquets, Gaspar Homar, Francesc Vidal.

MOBLES I EBENISTES:
     Joan Busquets i Jané, Gaspar Homar, Francesc Vidal i Jevellí.

VIDRE:
     Eudald Amigó

DISSENY GRÀFIC:
     Apel·les Mestres

JOYERÍA:
     Eusebi Arnau i Mascort, Cabot, Carreras, Germans Masriera, Dionís Renart  . 

MOSAIC:  Lluís Brú i Salelles, Germans Oliva, Jeroni Granell, Mario Maragliano, J. Romeu Escofet.

TEXTIL:  Antoni Maria Gallissà, Josep Puig i Cadafalch, Alexandre de Riquer i Ynglada.

METALL - FERRO FORJAT - LLAUTÓ:    Masriera i Campins

 


Alphonse Maria Mucha 
 
 

  (1) Aviat